Entrevista a Noam Chomsky
Per DANIEL MERMET
Daniel Mermet: Comencem pel tema dels mitjans de comunicació. A l’Estat
Francès, el maig de 2005, durant el referèndum de la Constitució europea, la
major part de la premsa era partidària del "sí", i tanmateix el 55% dels
francesos van votar "no". La força de manipulació dels mitjans de
comunicació no sembla absoluta. Aquest vot dels ciutadans representava també
un "no" als mitjans de comunicació?
Noam Chomsky: La manipulació mediàtica o la fàbrica del consens, escrit per
Edward Herman i per mi, no aborda la qüestió dels efectes dels mitjans de
comunicació sobre el públic. És un tema complicat, però sobre aquesta
qüestió s’han fet investigacions en profunditat, i diuen que la influència
dels mitjans de comunicació és més important sobre la fracció de la població
més culta. La massa de l'opinió pública sembla menys vulnerable al discurs
dels mitjans de comunicació.
Prenguem per exemple l'eventualitat d'una guerra contra l'Iran: el 75% dels
nord-americans consideren que els Estats Units haurien de posar fi a les
amenaces militars i avantposar un acord per via diplomàtica. Estudis fets
per instituts occidentals diuen que l'opinió pública iraniana i la dels
Estats Units també convergeixen en certs aspectes sobre la qüestió nuclear:
una aclaparadora majoria dels dos països considera que cal eliminar
completament els artefactes de la guerra nuclear des d'Israel a l'Iran,
incloent-hi els de les tropes americanes a la regió. Ara bé, cal buscar molt
per trobar aquest tipus d’informació als mitjans de comunicació.
Cap dels dos partits polítics d’ambdós països defensa aquest punt de vista.
Sens dubte, el conflicte nuclear ja estaria resolt si l'Iran i els Estats
Units fossin autèntiques democràcies on la majoria determinés les polítiques
públiques. I com aquest, hi ha altres casos.
Per exemple, pel que fa al pressupost federal dels Estats Units, la majoria
dels nord-americans vol una reducció de les despeses militars i un augment,
per contra, de les despeses socials, dels crèdits a Nacions Unides, d'ajuda
econòmica i humanitària internacional, i per últim, l'anul·lació de les
reduccions d’impostos dutes a terme pel president George W. Bush que
afavoreixen els nord-americans més rics.
La política de La Casa Blanca és totalment contrària a les reclamacions de
l’opinió pública sobre tots aquests assumptes. Però les enquestes d'opinió
que mostren aquesta persistent oposició pública rarament es publiquen als
mitjans de comunicació. Els ciutadans no només estan apartats dels centres
de decisió política, sinó que a més a més se’ls manté desinformats de
l’estat real d’aquesta mateixa opinió pública.
Hi ha una inquietud internacional que ve de l'abismal "doble dèficit" dels
Estats Units: el dèficit comercial i el dèficit pressupostari. Ara bé,
aquests existeixen per la seva estreta relació amb un tercer dèficit: el
dèficit democràtic que no deixa de cavar-se, no només als Estats Units, sinó
a tot del món occidental.
D. M: Si a un periodista, ja sigui d’entreteniment o un presentador de
telenotícies, se li pregunta si pateix pressions o pateix la censura,
contesta que és completament lliure, que expressa les seves pròpies
conviccions. Com funciona el control de pensament en una societat
democràtica? Pel que fa a les dictadures ja ho sabem.
N. C: Quan li fas aquesta pregunta a un periodista de seguida et respon: "No
he rebut mai cap pressió, escric el que vull". I és veritat. Però no
escriurien editorials si es posicionessin en contra de la norma dominant. La
norma no és absoluta, per descomptat; jo publico a la premsa americana, els
Estats Units tampoc és un país totalitari. Però aquell que no satisfaci les
mínimes exigències no tindrà l’oportunitat de ser promocionat per accedir a
ser comentarista i gaudir d’una bona situació.
Aquesta és una de les grans diferències entre el sistema de propaganda d'un
Estat totalitari i la manera de procedir en societats democràtiques.
Exagerant una mica, als països totalitaris, l'Estat determina la línia a
seguir i tothom s'hi ha d'avenir. Les societats democràtiques operen d’una
altra forma. La "línia" no s’anuncia mai com a tal, se sobreentén. Es passa,
d'alguna manera, a un "rentat de cervell en llibertat". I fins i tot els
debats "apassionants" de grans mitjans de comunicació se situen en el marc
dels paràmetres implícits consentits, limitant molts punts de vista
contraris.
El sistema de control de les societats democràtiques és molt eficaç;
instil·la les directrius com l'aire que es respira. Un mateix no se n'adona
i de vegades et penses que estàs veient un debat d’alt nivell. En el fons,
és infinitament més eficaç que els sistemes totalitaris.
Agafem com a exemple el cas d'Alemanya als inicis dels anys trenta. Això
s'ha oblidat, però era el país més avançat d’Europa, era punter en art, en
ciència, en tècnica, en literatura i en filosofia. I en molt poc temps es va
girar la truita completament i Alemanya es va convertir en l'Estat més
mortífer, el més bàrbar de la història de la humanitat.
Tot allò va passar per por: por als bolxevics, als jueus, als nord-mericans,
als zíngars, en definitiva a tots els que, segons els nazis, amenaçaven el
cor de la civilització europea, és a dir dels hereus directes de la
civilització grega. De fet, això és el que el 1935 escriuria el filòsof
Martin Heidegger. Això sí, la major part dels mitjans de comunicació
alemanys que van bombardejar la població amb aquest tipus de missatges van
reprendre la feina amb tècniques de màrqueting ajudats per... publicistes
nord-americans.
No oblidem com s'imposa sempre una ideologia. No n’hi ha prou amb la
violència per dominar, cal la justificació d'una altra naturalesa. Així
doncs, quan una persona exerceix el seu poder sobre una altra –ja sigui un
dictador, un colon, un buròcrata, un marit o el cap de la feina– necessita
una ideologia justificadora, sempre la mateixa: i aquest domini és crea "per
al bé" del dominat. En altres paraules, el poder sempre es presenta com a
altruista, desinteressat, generós.
Durant els anys trenta, les vies de la propaganda nazi consistien, per
exemple, en escollir paraules molt simples, i repetir-les sense descans,
associant-les a les emocions, als sentiments i a la por. Quan Hitler va
envair els Sudetes [el 1938], ho va fer invocant els objectius més nobles i
caritatius, amb la necessitat d'una "intervenció humanitària" que impedís la
"neteja ètnica" dels germans, permetent així que aquests poguessin viure
sota l'"ala protectora" d’Alemanya, amb el suport de la potència més
avançada del món en l'àmbit artístic i cultural.
En certa manera, no ha canviat res en matèria de propaganda des d’Atenes,
però sí que hi han hagut molts perfeccionaments. Els instruments s'han
refinat molt, en particular i paradoxalment, als països més lliures del món:
al Regne Unit i als Estats Units. És allà, i no en un altre lloc, on als
anys vint hi naixia la indústria moderna de les relacions públiques,
l’anomenada fàbrica de l'opinió o de la propaganda.
De fet, aquests dos països van progressar en matèria de drets democràtics
(vot de les dones, llibertat d'expressió, etc.) fins al punt que l'aspiració
a la llibertat ja no es podia contenir mitjançant la violència d'Estat. Ens
hem bolcat a les tecnologies de la "fàbrica del consens" (2). La indústria
de les relacions públiques produeix el sentit propi de la paraula, el
consentiment, l’acceptació, la submissió. Controla les idees, el pensament,
els esperits, és un gran progrés respecte al totalitarisme: és molt més
agradable veure un anunci publicitari que trobar-se una sala de tortura.
Als Estats Units, la llibertat d'expressió està protegida a uns límits que
no crec que hi siguin en cap altre país del món. És bastant recent. Durant
els anys seixanta, el Tribunal Suprem va posar molt alt el llindar del
respecte a la llibertat d’opinió, la qual cosa expressava, segons el meu
punt de vista, un principi fonamental establert pels principis de la
Il·lustració del segle XVIII. La posició del Tribunal va ser que la paraula
era lliure, i l’únic límit era la participació en un acte criminal. Si, per
exemple, vaig a una botiga per robar-hi i un dels meus còmplices té una arma
i jo li dic: “tira-la!”, aquestes paraules no estan protegides per la
Constitució. Per a la resta, el motiu ha de ser particularment greu abans
que la llibertat d'expressió sigui qüestionada. El Tribunal Suprem ha
reafirmat fins i tot aquest principi en favor de membres del Ku Klux Klan.
A l’Estat francès, al Regne Unit i em sembla que a la resta d'Europa, la
llibertat d'expressió està definida de manera molt restrictiva. Des del meu
punt de vista, la qüestió essencial és: l'Estat té el dret de determinar
quina és la veritat històrica i castigar a aquell qui se n'aparti? Pensar-ho
significa acceptar una pràctica pròpiament estalinista.
Ara bé, als intel·lectuals francesos els costa admetre que justament aquesta
és la seva inclinació. Tanmateix, el rebuig a un enfocament com aquest no ha
de ser una excepció. L'Estat no hauria de tenir cap mitjà per castigar a qui
defensi que el sol gira al voltant de la Terra. El principi de la llibertat
d'expressió té quelcom de molt elemental: o es defensa en el cas d’haver-hi
opinions que es detesten, o no es defensa en absolut. Fins i tot Hitler i
Stalin admetien la llibertat d'expressió d'aquells que defensaven el seu
punt de vista (1).
Afegeixo que hi ha quelcom d'aflictiu i fins i tot d'escandalós quan s’han
de discutir aquestes qüestions dos segles després que Voltaire, com se sap,
va declarar: "Odio les seves opinions, però em faria matar perquè les pugueu
expressar". I així, adoptant una de les doctrines fonamentals dels seus
botxins, es fa un lamentable favor a la memòria de les víctimes de
l'Holocaust.
D. M: En un dels seus llibres comenta la frase de Milton Friedman: "Produir
beneficis és l’essència pròpia de la democràcia"...
N. C: En realitat, les dues coses són tan contràries que ni tan sols
existeix comentari possible... La finalitat de la democràcia és que la gent
pugui decidir la seva pròpia vida i les tries polítiques que l’afecten.
Produir excedents és una patologia de les nostres societats adossada a
estructures particulars. En una societat decent, ètica, aquesta preocupació
pel benefici seria marginal. Fixi’s en el meu departament universitari [al
Massachusetts Institute of Technology], alguns científics treballen dur per
guanyar molts diners, però se'ls considera una mica marginats, gent
pertorbada, gairebé de casos patològics. L'esperit que anima la comunitat
acadèmica és més aviat el d'intentar fer descobriments, per interès
intel·lectual i per al bé de tots.
D. M: A l'obra publicada a les edicions de L'Herne, Jean Ziegler escriu:"Hi
ha hagut tres totalitarismes: el totalitarisme estalinista, el nazi i ara
Tina (there’s no alternative)." (3) Compararia aquests tres totalitarismes?
N. C: Jo no els posaria en el mateix sac. Barallar-se contra "Tina" és
enfrontar una influència intel·lectual que un no pot associar als camps de
concentració i al gulag. I de fet, la política dels Estats Units suscita una
oposició massiva a escala planetària. A l’Amèrica Llatina, l’Argentina i
Veneçuela van fer fora el Fons Monetari Internacional (FMI). Els Estats
Units han hagut de renunciar a la realitat de fa vint o trenta anys: el cop
militar a l’Amèrica Llatina. El programa econòmic neoliberal que durant els
anys vuitanta i noranta s’imposava per la força a tota l’Amèrica Llatina
avui es rebutja a tot el continent. I aquesta mateixa oposició a la
globalització econòmica es troba a escala mundial.
El moviment de justícia global, que és un focus mediàtic cada cop que se
celebra un Fòrum Social Mundial, de fet treballa tot l'any. És un fenomen
molt nou en la història, que marca potser el començament d'una verdadera
Internacional. Ara bé, el seu principal cavall de batalla apunta cap a
l'existència d'una alternativa. D'altra banda, quin millor exemple hi ha de
globalització diferent que el Fòrum Social Mundial? Els mitjans de
comunicació hostils diuen que els que s'oposen a la globalització
neoliberal, els "antiglobalització", es barallen per a una altra
globalització, la globalització dels pobles.
Es pot observar el contrast entre uns i altres perquè, a Davos, quan se
celebra el Fòrum Econòmic Mundial que treballa per a la integració econòmica
planetària, veiem que els financers, els bancs i els fons de pensions en són
els únics interessats. Són potències que també controlen els mitjans de
comunicació. És la concepció que es té d’integració global, però al servei
dels inversionistes. Els mitjans de comunicació dominants consideren que
aquesta integració és l’única que, d'alguna manera, mereix la denominació
oficial de globalització.
Heus aquí un bonic exemple del funcionament de la propaganda ideològica en
les societats democràtiques. Fins al punt que de vegades hi ha participants
del Fòrum Social que accepten el qualificatiu malintencionat
d'"antiglobalitzadors". Vaig intervenir en el marc del Fòrum de Porto
Alegre, i vaig participar en la Conferència mundial dels pagesos. Ells sols
representen la major part de la població del planeta...
D. M: Se l’inclou en la categoria d’anarquista o socialista llibertari. Quin
seria el lloc que li correspondria a l'Estat dins la democràcia tal com la
concep?
N. C: Vivim en aquest món, no en un univers imaginari. Ara bé, en aquest món
hi han institucions tiràniques, que són les grans empreses. És el que més
s’aproxima a les institucions totalitàries. Per dir-ho d’alguna manera, no
han passar comptes amb ningú, amb la societat; actuen com depredadors on
d'altres empreses en són les preses. Per defensar-se'n, els pobles només
disposen d'un sol instrument: l'Estat. Ara bé, no és un escut gaire eficaç
ja que, normalment, està estretament vinculat als depredadors. Hi ha una
gran diferència: mentre que per exemple la General Electric no ha de passar
comptes, de vegades l'Estat ha de donar explicacions a la població.
Quan s'haurà eixamplat la democràcia fins al punt que els ciutadans
controlaran els mitjans de producció i d'intercanvi, i participaran en el
funcionament i en la direcció del marc general en el que viuen, llavors, poc
a poc l'Estat podrà desaparèixer. Serà reemplaçat per associacions
voluntàries que es trobaran en els llocs de treball i allà on hi viu la
gent.
D. M: És una nova forma de soviets? Quina diferència hi hauria amb els
soviets de la Rússia revolucionària?
N. C: Eren els soviets. Però la primera cosa que Lenin i Trotski van
destruir, just després de la revolució d'Octubre, són els soviets, els
consells d’obrers i totes les institucions democràtiques. En aquest sentit,
Lenin i Trotski van ser els pitjors enemics del socialisme del segle XX. En
tant que marxistes ortodoxos, van considerar que una societat retardada com
Rússia en aquella època no podia passar directament al socialisme sense
abans, i per força, precipitar-la a la industrialització.
El 1989, quan es va enfonsar el sistema comunista, vaig pensar que aquest
representava, paradoxalment, una victòria per al socialisme. Ja que el
socialisme, tal com el concebo jo, implica, com a mínim, repeteixo, el
control democràtic de la producció, dels intercanvis i de la resta de
dimensions de l'existència humana.
Tanmateix, els dos principals sistemes de propaganda van coincidir en
afirmar que el sistema tirànic instituït per Lenin i Trotski, transformat
després en monstruositat política per Stalin, era el "socialisme". Els
dirigents occidentals van estar encantats amb aquest ús absurd i escandalós
de la seva terminologia, que els ha permès de difamar sobre socialisme
autèntic durant dècades.
Amb un entusiasme idèntic, però en sentit contrari, el sistema de propaganda
soviètic va intentar explotar en benefici propi la simpatia i el compromís
que els ideals socialistes autèntics suscitaven entre les masses
treballadores.
D. M: No és veritat que totes les formes d'autoorganització dels principis
anarquistes s’han esfondrat?
N. C: No hi ha "principis anarquistes" fixos, és una mena de catecisme
llibertari al qual caldria ser fidel. L'anarquisme, almenys tal com jo el
comprenc, és un moviment de pensament i d'acció humana que intenta
identificar les estructures d'autoritat i sobirania, i demanar-los que es
justifiquin i, quan en siguin incapaces, cosa que succeeix freqüentment,
intentar superar-les.
Lluny d'haver-se "esfondrat", l'anarquisme, el pensament llibertari,
funciona molt bé. Ha estat la font de molts progressos. Formes d'opressió i
d'injustícia que ni tansols es reconeixien com a tals, i molt menys es
combatien, ja no s’admeten. És un èxit, una esperança per a tot el gènere
humà, no un fracàs.
Entrevista traduïda al català per Eva Lega
(1) Edward Herman i Noam Chomsky, «Manufacturing Consent», Pantheon, Nova
York, 2002.
(2) Expressió de l'assagista nord-americà Walter Lippmann que, a partir dels
anys 1920, posant en dubte la capacitat de l'home ordinari a decidir-se amb
saviesa, va proposar que les elits sàvies "sanegin" la informació abans que
afecti les masses.
(3) Tina, inicials de "There is no alternative" (no hi ha altenativa),
expressió de Margaret Thatcher en què formulava el caràcter indiscutible del
capitalisme neoliberal, l’única forma possible de "globalització".
http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html/rss.php
Per DANIEL MERMET
Daniel Mermet: Comencem pel tema dels mitjans de comunicació. A l’Estat
Francès, el maig de 2005, durant el referèndum de la Constitució europea, la
major part de la premsa era partidària del "sí", i tanmateix el 55% dels
francesos van votar "no". La força de manipulació dels mitjans de
comunicació no sembla absoluta. Aquest vot dels ciutadans representava també
un "no" als mitjans de comunicació?
Noam Chomsky: La manipulació mediàtica o la fàbrica del consens, escrit per
Edward Herman i per mi, no aborda la qüestió dels efectes dels mitjans de
comunicació sobre el públic. És un tema complicat, però sobre aquesta
qüestió s’han fet investigacions en profunditat, i diuen que la influència
dels mitjans de comunicació és més important sobre la fracció de la població
més culta. La massa de l'opinió pública sembla menys vulnerable al discurs
dels mitjans de comunicació.
Prenguem per exemple l'eventualitat d'una guerra contra l'Iran: el 75% dels
nord-americans consideren que els Estats Units haurien de posar fi a les
amenaces militars i avantposar un acord per via diplomàtica. Estudis fets
per instituts occidentals diuen que l'opinió pública iraniana i la dels
Estats Units també convergeixen en certs aspectes sobre la qüestió nuclear:
una aclaparadora majoria dels dos països considera que cal eliminar
completament els artefactes de la guerra nuclear des d'Israel a l'Iran,
incloent-hi els de les tropes americanes a la regió. Ara bé, cal buscar molt
per trobar aquest tipus d’informació als mitjans de comunicació.
Cap dels dos partits polítics d’ambdós països defensa aquest punt de vista.
Sens dubte, el conflicte nuclear ja estaria resolt si l'Iran i els Estats
Units fossin autèntiques democràcies on la majoria determinés les polítiques
públiques. I com aquest, hi ha altres casos.
Per exemple, pel que fa al pressupost federal dels Estats Units, la majoria
dels nord-americans vol una reducció de les despeses militars i un augment,
per contra, de les despeses socials, dels crèdits a Nacions Unides, d'ajuda
econòmica i humanitària internacional, i per últim, l'anul·lació de les
reduccions d’impostos dutes a terme pel president George W. Bush que
afavoreixen els nord-americans més rics.
La política de La Casa Blanca és totalment contrària a les reclamacions de
l’opinió pública sobre tots aquests assumptes. Però les enquestes d'opinió
que mostren aquesta persistent oposició pública rarament es publiquen als
mitjans de comunicació. Els ciutadans no només estan apartats dels centres
de decisió política, sinó que a més a més se’ls manté desinformats de
l’estat real d’aquesta mateixa opinió pública.
Hi ha una inquietud internacional que ve de l'abismal "doble dèficit" dels
Estats Units: el dèficit comercial i el dèficit pressupostari. Ara bé,
aquests existeixen per la seva estreta relació amb un tercer dèficit: el
dèficit democràtic que no deixa de cavar-se, no només als Estats Units, sinó
a tot del món occidental.
D. M: Si a un periodista, ja sigui d’entreteniment o un presentador de
telenotícies, se li pregunta si pateix pressions o pateix la censura,
contesta que és completament lliure, que expressa les seves pròpies
conviccions. Com funciona el control de pensament en una societat
democràtica? Pel que fa a les dictadures ja ho sabem.
N. C: Quan li fas aquesta pregunta a un periodista de seguida et respon: "No
he rebut mai cap pressió, escric el que vull". I és veritat. Però no
escriurien editorials si es posicionessin en contra de la norma dominant. La
norma no és absoluta, per descomptat; jo publico a la premsa americana, els
Estats Units tampoc és un país totalitari. Però aquell que no satisfaci les
mínimes exigències no tindrà l’oportunitat de ser promocionat per accedir a
ser comentarista i gaudir d’una bona situació.
Aquesta és una de les grans diferències entre el sistema de propaganda d'un
Estat totalitari i la manera de procedir en societats democràtiques.
Exagerant una mica, als països totalitaris, l'Estat determina la línia a
seguir i tothom s'hi ha d'avenir. Les societats democràtiques operen d’una
altra forma. La "línia" no s’anuncia mai com a tal, se sobreentén. Es passa,
d'alguna manera, a un "rentat de cervell en llibertat". I fins i tot els
debats "apassionants" de grans mitjans de comunicació se situen en el marc
dels paràmetres implícits consentits, limitant molts punts de vista
contraris.
El sistema de control de les societats democràtiques és molt eficaç;
instil·la les directrius com l'aire que es respira. Un mateix no se n'adona
i de vegades et penses que estàs veient un debat d’alt nivell. En el fons,
és infinitament més eficaç que els sistemes totalitaris.
Agafem com a exemple el cas d'Alemanya als inicis dels anys trenta. Això
s'ha oblidat, però era el país més avançat d’Europa, era punter en art, en
ciència, en tècnica, en literatura i en filosofia. I en molt poc temps es va
girar la truita completament i Alemanya es va convertir en l'Estat més
mortífer, el més bàrbar de la història de la humanitat.
Tot allò va passar per por: por als bolxevics, als jueus, als nord-mericans,
als zíngars, en definitiva a tots els que, segons els nazis, amenaçaven el
cor de la civilització europea, és a dir dels hereus directes de la
civilització grega. De fet, això és el que el 1935 escriuria el filòsof
Martin Heidegger. Això sí, la major part dels mitjans de comunicació
alemanys que van bombardejar la població amb aquest tipus de missatges van
reprendre la feina amb tècniques de màrqueting ajudats per... publicistes
nord-americans.
No oblidem com s'imposa sempre una ideologia. No n’hi ha prou amb la
violència per dominar, cal la justificació d'una altra naturalesa. Així
doncs, quan una persona exerceix el seu poder sobre una altra –ja sigui un
dictador, un colon, un buròcrata, un marit o el cap de la feina– necessita
una ideologia justificadora, sempre la mateixa: i aquest domini és crea "per
al bé" del dominat. En altres paraules, el poder sempre es presenta com a
altruista, desinteressat, generós.
Durant els anys trenta, les vies de la propaganda nazi consistien, per
exemple, en escollir paraules molt simples, i repetir-les sense descans,
associant-les a les emocions, als sentiments i a la por. Quan Hitler va
envair els Sudetes [el 1938], ho va fer invocant els objectius més nobles i
caritatius, amb la necessitat d'una "intervenció humanitària" que impedís la
"neteja ètnica" dels germans, permetent així que aquests poguessin viure
sota l'"ala protectora" d’Alemanya, amb el suport de la potència més
avançada del món en l'àmbit artístic i cultural.
En certa manera, no ha canviat res en matèria de propaganda des d’Atenes,
però sí que hi han hagut molts perfeccionaments. Els instruments s'han
refinat molt, en particular i paradoxalment, als països més lliures del món:
al Regne Unit i als Estats Units. És allà, i no en un altre lloc, on als
anys vint hi naixia la indústria moderna de les relacions públiques,
l’anomenada fàbrica de l'opinió o de la propaganda.
De fet, aquests dos països van progressar en matèria de drets democràtics
(vot de les dones, llibertat d'expressió, etc.) fins al punt que l'aspiració
a la llibertat ja no es podia contenir mitjançant la violència d'Estat. Ens
hem bolcat a les tecnologies de la "fàbrica del consens" (2). La indústria
de les relacions públiques produeix el sentit propi de la paraula, el
consentiment, l’acceptació, la submissió. Controla les idees, el pensament,
els esperits, és un gran progrés respecte al totalitarisme: és molt més
agradable veure un anunci publicitari que trobar-se una sala de tortura.
Als Estats Units, la llibertat d'expressió està protegida a uns límits que
no crec que hi siguin en cap altre país del món. És bastant recent. Durant
els anys seixanta, el Tribunal Suprem va posar molt alt el llindar del
respecte a la llibertat d’opinió, la qual cosa expressava, segons el meu
punt de vista, un principi fonamental establert pels principis de la
Il·lustració del segle XVIII. La posició del Tribunal va ser que la paraula
era lliure, i l’únic límit era la participació en un acte criminal. Si, per
exemple, vaig a una botiga per robar-hi i un dels meus còmplices té una arma
i jo li dic: “tira-la!”, aquestes paraules no estan protegides per la
Constitució. Per a la resta, el motiu ha de ser particularment greu abans
que la llibertat d'expressió sigui qüestionada. El Tribunal Suprem ha
reafirmat fins i tot aquest principi en favor de membres del Ku Klux Klan.
A l’Estat francès, al Regne Unit i em sembla que a la resta d'Europa, la
llibertat d'expressió està definida de manera molt restrictiva. Des del meu
punt de vista, la qüestió essencial és: l'Estat té el dret de determinar
quina és la veritat històrica i castigar a aquell qui se n'aparti? Pensar-ho
significa acceptar una pràctica pròpiament estalinista.
Ara bé, als intel·lectuals francesos els costa admetre que justament aquesta
és la seva inclinació. Tanmateix, el rebuig a un enfocament com aquest no ha
de ser una excepció. L'Estat no hauria de tenir cap mitjà per castigar a qui
defensi que el sol gira al voltant de la Terra. El principi de la llibertat
d'expressió té quelcom de molt elemental: o es defensa en el cas d’haver-hi
opinions que es detesten, o no es defensa en absolut. Fins i tot Hitler i
Stalin admetien la llibertat d'expressió d'aquells que defensaven el seu
punt de vista (1).
Afegeixo que hi ha quelcom d'aflictiu i fins i tot d'escandalós quan s’han
de discutir aquestes qüestions dos segles després que Voltaire, com se sap,
va declarar: "Odio les seves opinions, però em faria matar perquè les pugueu
expressar". I així, adoptant una de les doctrines fonamentals dels seus
botxins, es fa un lamentable favor a la memòria de les víctimes de
l'Holocaust.
D. M: En un dels seus llibres comenta la frase de Milton Friedman: "Produir
beneficis és l’essència pròpia de la democràcia"...
N. C: En realitat, les dues coses són tan contràries que ni tan sols
existeix comentari possible... La finalitat de la democràcia és que la gent
pugui decidir la seva pròpia vida i les tries polítiques que l’afecten.
Produir excedents és una patologia de les nostres societats adossada a
estructures particulars. En una societat decent, ètica, aquesta preocupació
pel benefici seria marginal. Fixi’s en el meu departament universitari [al
Massachusetts Institute of Technology], alguns científics treballen dur per
guanyar molts diners, però se'ls considera una mica marginats, gent
pertorbada, gairebé de casos patològics. L'esperit que anima la comunitat
acadèmica és més aviat el d'intentar fer descobriments, per interès
intel·lectual i per al bé de tots.
D. M: A l'obra publicada a les edicions de L'Herne, Jean Ziegler escriu:"Hi
ha hagut tres totalitarismes: el totalitarisme estalinista, el nazi i ara
Tina (there’s no alternative)." (3) Compararia aquests tres totalitarismes?
N. C: Jo no els posaria en el mateix sac. Barallar-se contra "Tina" és
enfrontar una influència intel·lectual que un no pot associar als camps de
concentració i al gulag. I de fet, la política dels Estats Units suscita una
oposició massiva a escala planetària. A l’Amèrica Llatina, l’Argentina i
Veneçuela van fer fora el Fons Monetari Internacional (FMI). Els Estats
Units han hagut de renunciar a la realitat de fa vint o trenta anys: el cop
militar a l’Amèrica Llatina. El programa econòmic neoliberal que durant els
anys vuitanta i noranta s’imposava per la força a tota l’Amèrica Llatina
avui es rebutja a tot el continent. I aquesta mateixa oposició a la
globalització econòmica es troba a escala mundial.
El moviment de justícia global, que és un focus mediàtic cada cop que se
celebra un Fòrum Social Mundial, de fet treballa tot l'any. És un fenomen
molt nou en la història, que marca potser el començament d'una verdadera
Internacional. Ara bé, el seu principal cavall de batalla apunta cap a
l'existència d'una alternativa. D'altra banda, quin millor exemple hi ha de
globalització diferent que el Fòrum Social Mundial? Els mitjans de
comunicació hostils diuen que els que s'oposen a la globalització
neoliberal, els "antiglobalització", es barallen per a una altra
globalització, la globalització dels pobles.
Es pot observar el contrast entre uns i altres perquè, a Davos, quan se
celebra el Fòrum Econòmic Mundial que treballa per a la integració econòmica
planetària, veiem que els financers, els bancs i els fons de pensions en són
els únics interessats. Són potències que també controlen els mitjans de
comunicació. És la concepció que es té d’integració global, però al servei
dels inversionistes. Els mitjans de comunicació dominants consideren que
aquesta integració és l’única que, d'alguna manera, mereix la denominació
oficial de globalització.
Heus aquí un bonic exemple del funcionament de la propaganda ideològica en
les societats democràtiques. Fins al punt que de vegades hi ha participants
del Fòrum Social que accepten el qualificatiu malintencionat
d'"antiglobalitzadors". Vaig intervenir en el marc del Fòrum de Porto
Alegre, i vaig participar en la Conferència mundial dels pagesos. Ells sols
representen la major part de la població del planeta...
D. M: Se l’inclou en la categoria d’anarquista o socialista llibertari. Quin
seria el lloc que li correspondria a l'Estat dins la democràcia tal com la
concep?
N. C: Vivim en aquest món, no en un univers imaginari. Ara bé, en aquest món
hi han institucions tiràniques, que són les grans empreses. És el que més
s’aproxima a les institucions totalitàries. Per dir-ho d’alguna manera, no
han passar comptes amb ningú, amb la societat; actuen com depredadors on
d'altres empreses en són les preses. Per defensar-se'n, els pobles només
disposen d'un sol instrument: l'Estat. Ara bé, no és un escut gaire eficaç
ja que, normalment, està estretament vinculat als depredadors. Hi ha una
gran diferència: mentre que per exemple la General Electric no ha de passar
comptes, de vegades l'Estat ha de donar explicacions a la població.
Quan s'haurà eixamplat la democràcia fins al punt que els ciutadans
controlaran els mitjans de producció i d'intercanvi, i participaran en el
funcionament i en la direcció del marc general en el que viuen, llavors, poc
a poc l'Estat podrà desaparèixer. Serà reemplaçat per associacions
voluntàries que es trobaran en els llocs de treball i allà on hi viu la
gent.
D. M: És una nova forma de soviets? Quina diferència hi hauria amb els
soviets de la Rússia revolucionària?
N. C: Eren els soviets. Però la primera cosa que Lenin i Trotski van
destruir, just després de la revolució d'Octubre, són els soviets, els
consells d’obrers i totes les institucions democràtiques. En aquest sentit,
Lenin i Trotski van ser els pitjors enemics del socialisme del segle XX. En
tant que marxistes ortodoxos, van considerar que una societat retardada com
Rússia en aquella època no podia passar directament al socialisme sense
abans, i per força, precipitar-la a la industrialització.
El 1989, quan es va enfonsar el sistema comunista, vaig pensar que aquest
representava, paradoxalment, una victòria per al socialisme. Ja que el
socialisme, tal com el concebo jo, implica, com a mínim, repeteixo, el
control democràtic de la producció, dels intercanvis i de la resta de
dimensions de l'existència humana.
Tanmateix, els dos principals sistemes de propaganda van coincidir en
afirmar que el sistema tirànic instituït per Lenin i Trotski, transformat
després en monstruositat política per Stalin, era el "socialisme". Els
dirigents occidentals van estar encantats amb aquest ús absurd i escandalós
de la seva terminologia, que els ha permès de difamar sobre socialisme
autèntic durant dècades.
Amb un entusiasme idèntic, però en sentit contrari, el sistema de propaganda
soviètic va intentar explotar en benefici propi la simpatia i el compromís
que els ideals socialistes autèntics suscitaven entre les masses
treballadores.
D. M: No és veritat que totes les formes d'autoorganització dels principis
anarquistes s’han esfondrat?
N. C: No hi ha "principis anarquistes" fixos, és una mena de catecisme
llibertari al qual caldria ser fidel. L'anarquisme, almenys tal com jo el
comprenc, és un moviment de pensament i d'acció humana que intenta
identificar les estructures d'autoritat i sobirania, i demanar-los que es
justifiquin i, quan en siguin incapaces, cosa que succeeix freqüentment,
intentar superar-les.
Lluny d'haver-se "esfondrat", l'anarquisme, el pensament llibertari,
funciona molt bé. Ha estat la font de molts progressos. Formes d'opressió i
d'injustícia que ni tansols es reconeixien com a tals, i molt menys es
combatien, ja no s’admeten. És un èxit, una esperança per a tot el gènere
humà, no un fracàs.
Entrevista traduïda al català per Eva Lega
(1) Edward Herman i Noam Chomsky, «Manufacturing Consent», Pantheon, Nova
York, 2002.
(2) Expressió de l'assagista nord-americà Walter Lippmann que, a partir dels
anys 1920, posant en dubte la capacitat de l'home ordinari a decidir-se amb
saviesa, va proposar que les elits sàvies "sanegin" la informació abans que
afecti les masses.
(3) Tina, inicials de "There is no alternative" (no hi ha altenativa),
expressió de Margaret Thatcher en què formulava el caràcter indiscutible del
capitalisme neoliberal, l’única forma possible de "globalització".
http://www.monde-diplomatique
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada