31 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Opinió a web d´Esquerra Independentista(EI): Després de 1142 morts i 1.360.514 accidents laborals hi haurà traspàs

A web col.lectiu d´Esquerra Independentista(EI) trobareu l´article propi, dins l´apartat d´opinió que ja vaig escriure en aquest bloc el juliol passat davant anunci en dos fases de l´inspecció de treball a la Generalitat, que a l´octubre es veurà els detalls i la consellera Mar Serna ja busca un model a la baixa més de gestió que de competències plenes, referit a l´epidèmia silenciosa a la feina que tenim a Catalunya, que intento denunciar i la desídia al desplegament de convenis col.lectius propis que donin contingut a un marc català de relacions laborals, que té en l´insepcció de treball i els beneficis d´una seguretat social catalana com a puntals d´un veritable estat del benestar que ens mereixem, i amb el que recaptem i el que cotitzem ens podriem permetre sense dependre del model colapsat actual i que aboca a classes mitges-altes que s´ho poden permetre a concertar mútues privades i model de copagament de serveis socials i llistes d´espera per la majoria social de classes populars treballadores, per suplir model infim d atenció i prestacions públiques per dèficit fiscal i la mancança d´una vertebració d´una seguretat social catalana sobirana.

27 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Reflexions de Joaquim Auladell parlant de pensador Francesc Pujols

Aquest és un dels vídeos que vaig gravat en el marc de l´Universitat Catalana d´Estiu, ja ubicat al Canal Llibertats de youtube, és en Joaquim Auladell parlant d´un pensador revaloritzat per cantautors com Roger Mas, es tracta de Francesc Pujols i el seu pensament, un home de classe privilegiada que posava nerviós els del seu propi estatus pels seus pensaments. Aquí teniu les reflexions:

26 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Reflexions de Pere Manzanares, director de Ràdio Arrels, a Catalunya Nord

Si hi ha un exemple com el català empra la màxima potencialitat a la Catalunya nord, és el cas de Ràdio Arrels. Ens en parla ,i comenta situació al territori d el´ús del català, entre d´altres qüestions el seu director, Pere Manzanares, en el marc de l´Universitat Catalana d´Estiu:

(Maragall dimissió) Article Regio7: La Llei de dependència

Article a Regio7, publicat apartat opinió del Berguedà Setmanal, aquest passat dissabte 23 d´agost, amb el títol La llei de dependència, que podeu llegir tot clicant-lo:

19 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Reflexions de Jordi Martí Font

En el marc de l´Universitat Catalana d´Estiu en Jordi Martí, coordinador de la revista Catalunya, ens parla del món llibertari en relació a l´independentisme, l´anarcoindependentisme, i el sindicalisme català en el vídeo següent:

(Maragall dimissió) UCE 2008. Reflexions de Biel Majoral:"poders mediàtics promouen aquella gent que no diu res"

El cantautor emblemàtic de ses illes balears, l´autor de cançó "Jo sóc català", entre molts d´altres, un home compromés amb el seu país, ens parla de situació general social, l´evolució de la llengua catalana i dirigeix missatges clars a les classes populars i als dirigents polítics del país, en el marc de l´Universitat Catalana d´Estiu:

(Maragall dimissió) UCE 2008. Reflexions del gastrònom Jaume Fàbregas:"ni Santi Santamaria ni Ferran Adrià fan cuina tradicional"

Un gastrònom eloqüent, amb més de 60 llibres publicats, no es podia resistir a parlar-nos de la cuina dels Països Catalans i de la polèmica entre la cuina de tota la vida i la "tecnoemotiva de Ferran Adrià" com ell ens denomina en el següent vídeo en el marc de l´Universitat Catalana d´Estiu:

(Maragall dimissió) UCE 2008. Reflexions d´Abel Maruny

Si hi ha un alumne emblemàtic de l´independentisme que te´l trobes arreu per la seva militància en múltiples causes i com no a la Universitat Catalana d´Estiu,l´Abel Maruny, que li he fet aquest video que el popularitzi encara més:

13 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Imatges de la zona de Cadis (Andalusia)


Aquí trobareu un àlbum fotogràfic d´imatges de les vacances d´aquests dies passats a Cadis(Andalusia). Com podeu comprovar, a Cadis tenen wi-fi d´accés públic, com a valor afegit al turisme, que en general està de baixa per la crisi, i parlant de crisi, el "mercado Montilla," imatge vora els aiguamolls de Doñana a San Lúcar de Barrameda, no sigui un presagi del fracàs del finançament i l´incompliment reiterat de l´estatut retallat per part de l´estat espanyol, no ens porti a una subhasta a la baixa amb el vist-i-plau dels partits del sistema, amb la vella tàctica de peix al cove, oi més ara que la Plataforma pel Dret a Decidir convocarà el 7 de setembre 100 personalitats de la societat civil davant l´incompliments reiterats per part de l´estat. Cliqueu i veure la resta l´àlbum de Cadis, de la nació andalusa al Flickr propi :

(Maragall dimissió) Segon video d´Olvaneja. Exposició fotogràfica "slow"

Després de la primera entrega, que podeu consultar al canal propi de Youtube, que es diu Llibertats, on hi trobareu els vídeos d´elaboració pròpia, als quals us podeu subscriu-re-us i difondre, aquí teniu la segona entrega de fotografies d´exposició en vídeo:

12 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Blas Infante com a paradigma de les connexions entre Catalunya i Andalusia



Aquests dies, el fet d´estar a d´altres latituds peninsulars, en concret a terres gaditanes, a Cadis, et permet copsar la visió allunyada de la realitat politico-social catalana. I les disjuntives mediàtiques de la zona, com la Voz de Cadiz, emissores de la zona, etc., bàsicament la conclusió és que el President de la Generalitat davant la més que previsible incompliment de l´infim acord de finançament de l´estatut retallat, davant la necesitat real, el del 30 de stembre del 2005 que garantia un concert econòmic gradual per finançar ara més que mai les innombrables demandes socials en un context de crisi, en Montilla gesticula per no perdre encara més suport popular, ja que ell és el PSOE, i si no ho ha fet fins ara de plantar-se és simplement perquè es deu al PSOE, però té un problema intern davant la pressió del que allà denominen dels "nacionalistes".
Mentres els gestos no es converteixin en realitat, com formalitzar grup parlamentari propi del PSC, en virtud al protocol de relacions del 1977 entre PSC-PSOE, és carnassa de titulars de premsa. L´estat ha engegat amb l´incompliment de la seva propia llei orgànica l´inici del procés autodeterminista, perquè nega la via plurinacional i incompleix l´autonomista.
I es que les infraestructures peninsulars, almenys a Andalusia, per la quantitat d opcions d´autovies entre municipis com Sant Fernando, San Lúcar de Barrameda, Puerto de Santamaria Arcos de la Frontera, Jerez de la Frontera, cap Algecires, Tarifa, amb Cadis,que hagi pogut visibilitzar són espectaculars. I sense peatges, i comparant-ho amb comarques catalanes de dimensions similars, no hi ha camparacióque aguanti. I el desenvolupament d´uns no ha d´anar en perjudici d´altres. I es que el bon viure andalús , no ens ha de preocupar, cada poble ha de seguir el seu propi curs, el que ens ha de preocupar és el problema el tenim nosaltres amb el destí dels nostres propis recursos i l´incapacitat política per la nostra autogestió dels mateixos i recaptació per definir el nostre desenvolupament social i econòmic. Hi ha qui a tingut millors connexions amb el poder politicoeconòmic madrileny que ho centrifuga tot, i sense tenir nous estatuts.
I és destacable que el sentiment andalusista com defensava el patriota andalús Blas Infante, assassinat durant la guerra civil , i considerat el pare de l´andalusisme i del sentiment independentista, tot i minoritari de moment, a andalusia, que teoritzen moviments d´alliberament nacional, Blas Infante, fou un lluitador davant de les desigualtats i en contra els cortijos i latifundis que generaven pobresa i emigració de pobles andalusos cap a altres territoris, com per exemple, a Catalunya. De la seva herència i el sentiment andalusista general, desembocà el 4 de desembre del 1977 en unes espectaculars manifestacions arreu d´Andalusia per l´estatut d´autonomia de ni més ni menys de 2 milions d´andalusos, i a la mateixa data van sortir convocats per associacions andaluses , com el Dia Nacional del poble Andalús, a 300.000 persones a Catalunya, que ens donen punts en connexió comuns dels andalusos d´origen i nous catalans d´adopció, els que fan pedagogia quan tornen als pobles on els han vist néixer per vacances i ens agermanen en la causa nacional comuna. Tot plegat , ens ajuda a entendre el seu reconeixement com a comunitat històrica equivalent a Catalunya i l´estratègia d´estat d´apropiació dels seus simbols com el flamenc, de la denominada Espanya, com a formula sibil.lina d´annexió encoberta.
Blas Infante té una biografia espectacular, feu ell mateix l´actual himne andalús a partir de melodies dels camperols, es va presentar el 1933 per Izquierda Republicana Andaluza,tot i no reeixir.
El propi Blas Infante, quan el govern de la Generalitat republicana fou empresonat per proclamar la república catalana al Penal del Puerto de Santamaria, els va anar a visitar, com recorda la biografia. I després del seu afusellament la matinada del 10 i 11 d´agost de 1936, aprop de Carmona, que aquests dies es commemorava , a diferència de companys no se li ha fet justícia històrica a nivell institucional, que per cert, a part de liders camperols i consellers andalusos, els partits estatals ,a la Junta d´Andalusia no falten en el seu homenatge, motiu de polèmica política, ja que el propi preàmbul de l´estatut andalús el considera el pare de la pàtria andalusa, que commemora per segon any consecutiu.
Cada país ha de fer el seu curs, però el que pocs han pensat és el poder del poble andalús unit al poble català podrien ésser capaços de fer per la transformació plurinacional de l´estat que reforcés ambdues nacionalitats històriques, com a pas previ a l´exercici d´autodeterminació, en el cas que el cas català no s´acceleri davant recent incompliment que ha de portar a un nou estadi polític de no retorn, hem de recordar que al febrer del 2008, hi havia un 60% de catalans amb desafecció a la classe política, a juny del 2008, arriba al 80% segons el CEO, -entre ells un 26,8% de votants a autonomiques del PSC-.
Des de l´iniciativa popular ja s´han iniciat passos per tal de posar fi a la sagnia fiscal, demanant concentracions el dia 9 de cada mes a les 9 del vespre per l´incompliment de la llei orgànica espnayola referida al finançament,que amb balances fiscals suposa 15.000 milions d´euros i més d´un 9% del PIB o la riquesa que es genera,del qual emanen la capacitat real de fer polítiques pel benestar de la gent del nostre país.

06 d’agost 2008

05 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Causa al Facebook: Volem Comitè Olimpic Català oficial! / we want the official catalan olimpic !


Ahir , tot llegint el 9 esportiu, ha fet un excel.lent reportatge sobre el Comitè Olimpic Català i les seves dificultats. I massa sovint des del sobiranisme es lamenta els greuges pero hauriem de ofocalitzar energies en internacionalitzar la devolució històrica com a país, en tots els àmbits, i un de simbòlic, que ens donaria legitimitat internacional, i per això el reté l´estat espanyol, malgrat l´oficialitat ja de molts esports per la via federativa privada i la legitimitat de fedracions esportives catalanes diverses, la via s´ha obert del reconeixement oficial, ara tenim uns jocs olímpics a Beijing, a la xina, i els catalans no hi serem amb la senyera i ni podrem sentir els segadors, perquè no se´ns reconeixeix el Comitè Olimpic de Catalunya, i ens cal internacionalitzar la causa. L´estat espanyol després de la cessió de poder real a unió europea, un dels pocs simbols que li queden són la negació de les nacions sense estat, promovent amb l´esport una estratègia d´estat unionista, i que de ben segur amb el suport dels mass media de masses , repetirant amb insistència durant els presents jocs olímpics, amb una nova versió de la "roja", multiplicat per multiples disciplines, utilitzant esportistes catalans elegir sota quin comitè olimpic participarien.
I d´aqui l´iniciativa a l´eina de xarxa social Facebook, que tenim l´oportunitat d´escampar arreu la causa amb el títol de Volem Comitè Olimpic Català oficial! We want the official catalan olimpic! :
Ben aviat hi haurà els jocs olimpics a Beijing, a la Xina, i el nostre comitè olimpic malgrat la tradició històrica i la voluntat de milers d´esportistes catalans no hi pot participar sota el propi Comitè Olímpic Català. Fem visible al Facebook la voluntat popular del poble català i l´arrelament esportiu perquè Catalunya pugui participar d´igual a igual a la resta de Comitès olímpics amb els seus esportistes, la seva senyera i l´himne propi que ens visualitzés internacionalment de quina nació són els i les nostres esportistes d´èlit, de Catalunya.
Sumat´hi i fem gran una causa noble com és l´esport tingui la nostra identitat pròpia el reconeixement que ens nega la ilògica dels estats unionistes, que actuen amb criteris colonials.

04 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Causa al Facebook: 11 de setembre: volem ajuntaments amb l´estelada



Com ja molt hem fet, afegir un banner de la campanya que porta la Comissió del centenari de la primera estelada, cal anar més enllà i ja es presenten mocions als ajuntaments per tal que hi pengin als volts de l´11 de setembre l´estelada, com ja es va dir al Pi de els tres branques i a molts d´altres indrets del país. Ara cal que al FaceFook i hagués un pas més i que s´impulsés que als ajuntaments, com arreu onegi l´estelada , com a causa. En el seu dia, ja vaig fer escrit amb les 12 estelades que s´han trobat i el seu significat i ús històric i usat al llarg de la història, penjant a causa la llibertària amb estel de 8 puntes, simbolitzant 8 punts cardinals del territori de parla catalana, essent totes vàlides per celebrar-ho ja que hi ha unió en l´objectiu final.
I diu així, recopilant la història de la mateixa estelada en els seus inicis:

Volem des de l´11 de setembre proper que als ajuntaments del país onegin senyeres estelades , cadascú la seva i totes amb l´objectiu final d´alliberament social i nacional comú, en representació als anhels del poble,aprofitant celebració centenari de la primera estelada.
Fem memòria:L’onze de setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d’Estat Català, junt amb d’altres militants de la Unió Catalanista, varen convocar una ofrena floral al monument de Rafael Casanova. L’acte, declarat il·legal, se saldà amb una trentena de detencions. Aquell gest, en ser encara avui repetit per bé que ja de forma oficial, fou la data de naixement mediàtica (la primera, es documenta a 1897) d’un dels rituals i formes d’expressió simbòlica del catalanisme modern. Era la posta en escena de la commemoració d’uns fets antics (la defensa de Barcelona simbolitzada en el conseller en cap de les institucions catalanes) lligats a la reclamació d’un dret i una legislació pròpies d’autogovern modernes.

Gairebé cent anys més tard, es celebraven amb força ressonància mediàtica i política els centenaris d’alguns esdeveniments polítics i socials contemporanis d’aquella primera manifestació del 11 de setembre. Per citar-ne alguns, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) on es refermà la unitat de la llengua, després que el primer congrés discutís sobre la normativa del català; la fundació de l’Orfeó Català (1891) que al cap de cent anys ampliava la seva seu al Palau de la Música; o l’Associació per unes Noves Bases de Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles primeres estructures polítiques pròpies pel país que es formularen sota l’assemblea del mateix nom. L’any 2001 en canvi, en fer cent anys d'aquella convulsa Diada Nacional, ningú no hi parà compte i es passà de llarg.

L’única efemèride de l’Onze de Setembre que ha estat recordada fou l’any 1996, en complir-se’n vint de la primera celebració de l’Onze de Setembre permesa per la legislació espanyola un cop ja mort Franco. Aleshores, la comissió organitzadora (menys ERC, que se’n desmarcà) van acordar de celebrar-ho amb els mateixos oradors de l’acte de 1976 a Sant Boi de Llobregat i a la mateixa ciutat que rebé el placet post-franquista, en detriment de Barcelona on es prohibí el míting.

Sovint doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de celebrar-ne l’aniversari. Els fets d’aquella primera Diada del segle XX, bé per massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per massa incòmodes (moltes Diades també han acabat després amb repressió), semblà que no anaven amb la majoria de la classe política. Per si no hagués estat poc, l’ombra mediàtica dels atemptats de Nova York acabà de copar totalment la Diada de 2001. La reflexió sobre aquestes commemoracions centenàries, visualitzen el debat entre la seva conveniència política i la necessitat historicista, amb l’obstacle afegit de la distància generacional entre el fet i l’aniversari.

En aquest context, l’independentisme no pot badar. Cal que tingui en compte la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que també ja ha complert cent anys. L’avantatge que disposa és la seva continuïtat en el temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que Catalunya reclama el seu estat propi. Per trobar una data es podria haver escollit entre diversos fets o escenaris històrics, però el què millor símbolitza el repàs del recorregut centenari del moviment d’alliberament és l’aniversari del seu emblema de combat: la senyera estelada.

»PER QUÈ EL 2008?

La data de 2008 triada per commemorar el centenari de “l’estelada” rau sobretot en la idoneïtat del moment favorable a fer-ho. Tot i que podríem sotmetre’ns al debat del rigor històric i esperar-nos deu anys més, no es comet cap falsedat científica en plantejar aquesta data i no una altra, ja que ni l’independentisme modern neix amb la creació de ”l’estelada”, ni aquesta té en la idea de Vicenç A. Ballester la seva veritable gènesi. Això és així perquè si bé la primera fotografia, o la més clarament visible i conservada, d’una “estelada” amb triangle i estel és de 1918, feta a Montserrat, existeix un precedent fotogràfic anterior, amb data de 1908.

Es tracta d’una primigènia senyera independentista que enlloc de lluir el triangle a l’esquerra amb l’estel, du un romb al mig (es dedueix blau) amb una estrella blanca a l’interior. La fotografia, feta a París, és de la seu d’una Lliga Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador Díaz i Capdevila qui en 1922 se’l veié adoptant “l’estelada” tradicional, vincle inequívoc amb la bandera de l’independentisme català.

L’any 2008 és alhora un data d’aniversari doble ja que el centenari de “l’estelada original”, coincideix també amb el quarantè del canvi de l’estel gestat arrel del naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, l’any 1968. Aquest partit fou l’impulsor que popularitzà aquesta bandera a partir de les organitzacions que impulsà o que se’n derivaren. Deixant-nos-en alguna que no reeixí, aquestes foren bàsicament el PSAN-provisional que derivà en Independentistes dels Països Catalans (IPC), el col.lectiu nord-català Nova Falç, escissió d’IPC; la coalició electoral BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional); les candidatures d’Unitat Popular (CUPs); Nacionalistes d’Esquerra (Nd’E); el Moviment de Defensa de la Terra (MDT); les organitzacions de joves JIR (Jovent Independentista Revolucionari) i Maulets; els Col.lectius de Treballadors i la Coordinadora Obrera Sindical (COS); la coalició Catalunya Lliure i l’organització armada Terra Lliure.

El PSAN teoritzà sobre el què avui són ja referents programàtics i terminològics de qualsevol organització que es reclama independentista. El propi terme “independentisme” (fins aleshores anomenat habitualment “separatisme”), la reivindicació de la nació completa amb la corresponent implantació de base, la terminologia de Països Catalans i la senzilla però inequívoca proclama d’”independència”, com a terme clar i català de voler ser un poble lliure.

La senyera amb el triangle blau i estel blanc és l’hegemònica de l’independentisme català de la major part del segle XX. La del triangle groc i l’estel roig recull el testimoni dels seixanta anys anteriors, contextualitzant la lluita de Catalunya per la seva llibertat, en les noves lluites d’alliberament mundials encetades els anys seixanta. Així doncs, aprofitar la doble data commemorativa de 1908 i 1968 per a les dues insígnies de combat, pot ser l’oportunitat històrica per clarificar definitivament entre l’independentisme, arreu de la societat catalana i al món sencer.
Més informació: www.estelada.cat


03 d’agost 2008

(Maragall dimissió) Entrevista a l´Esquerra Nacional. Gent d´Esquerra

Us faig present entrevista a L´Esquerra Nacional, fet per l´Àngel Ramos dins apartat Gent d´Esquerra (pàgina 2). Cliqueu aquí per consulta número 105, on entrevisten a Conseller Joan Manel Tresserras

Treballes a Pirelli. En quina situació

es troba aquesta empresa?

És l’empresa privada més gran de la Catalunya

Central. Després d’un conveni col·lectiu

amb pitjors condicions vinculada a la

promesa falsa de factoria nova, aquesta s’ha

descartat i, a més, Pirelli va anunciar que

pretén presentar un expedient de regulació

d’ocupació de 280 treballadors d’un total

de 1.100 a la factoria de Manresa, com passa

a d´altres multinacionals com Sony, Roca...

Què en penses, de la directiva europea

de les 65 hores setmanals?

La directiva europea és apadrinada per una

UE amb el vist-i-plau dels 27 ministres europeus

de Treball, entre ells un dels liberals

del PSOE —Celestino Corbacho— que amb

la seva abstenció en va permetre l’aprovació,

a l’espera del tràmit al Parlament Europeu.

La seva aplicació ens sotmetrà als més de 6

milions de treballadors dels Països Catalans

a allargar les jornades laborals de forma que

impedirà conciliar vida laboral i familiar segons

voluntat empresarial, individualitzant

relacions entre empresari i treballador —un

atac a negociació col·lectiva—, sotmetrà sectors

que tinguin guàrdies a torns d’11 hores

contínues i 65 setmanals de feina i la resta

a 60 setmanals, com hem denunciat des

de Sindicalistes per la Sobirania.

Milites a la CGT. L’anarcosindicalisme

té viabilitat en un món com el nostre?

Catalunya és el bressol del moviment llibertari

a Europa, i Esquerra té al seu ADN

l’assemblearisme —fruit de la tradició llibertària

obrerista, les lluites contra el poder

establert i els models salarials i fiscals injustos,

o els valors de la laïcitat i de justícia social.

Mentre els Països Catalans tinguin un

31% de precaris, un 52% de mileuristes, i un

73% d’hipotecats a les entitats financeres,

hi haurà espai perquè des

del sindicalisme es lluiti

pel repartiment real de la

riquesa, ja que l’anarquisme

és la màxima

expressió de l’ordre;

el desordre és

el capitalisme global.