Les obres del TAV maten |
Molt s’ha parlat al llarg dels darrers anys de la necessitat d’una infraestructura com la del Tren d’Alta Velocitat (TAV), des de la premissa que la seva construcció responia més a interessos comercials privats que no pas a les necessitats de la població. Els problemes endèmics i estructurals del tren convencional, l’elevat cost d’aquestes obres, les agressions que suposa envers el territori o bé els escàndols al voltant de les maniobres especulatives que han envoltat aquest projecte encara han reafirmat més les veus opositores.
No cal dir que a més a més aquesta infrastructura és un exemple de jacobinisme a l’espanyola que no respon a les necessitats dels Països Catalans.
En tot cas, amb el pas del temps anem observant una altra conseqüència d’aquest disbarat, com és la cara més dramàtica que d’uns anys ençà ve combatent el sindicalisme compromès: la sinistralitat laboral. En aquest sentit, el Tren d’Alta Velocitat (Alta Velocidad Española-AVE pels “no-nacionalistes”), concretament el tram Madrid-Barcelona, amaga unes xifres esfereïdores de morts als centres de treball.
Els darrers dies coneixíem l’enèsim accident al voltant d’aquestes obres, en aquest cas a Martorell (Baix Llobregat), quan un treballador moria i dos més resultaven ferits de diversa consideració, mentre manipulaven una bobina de cable de tres tones. Coses de la probabilitat, la víctima s’adequava al perfil característic: home, jove (en aquest cas, relativament jove), d’origen immigrant i treballador d’una empresa subcontractada del sector de la construcció. La causa? A dia d’avui s’apunta al mal estat d’una vagoneta de la qual va cedir la roda. Les causes? Mal manteniment de la maquinària laboral, manca de formació dels i les treballadores, manca de control envers les empreses subcontractades, explotació laboral per tal d’acomplir terminis i un llarg etcètera.
Amb aquesta mort, i si ens fixem amb les dades que maneguen els grans mitjans de comunicació, gens susceptibles d’inflar xifres com aquestes, i tan sols a nivell de Catalunya, un mínim d’onze persones han perdut la vida treballant en aquestes obres des que varen començar, sense tenir en compte la xifra similar de persones que han patit ferides greus. Finalment, un altre diari aportava que, sols a les comarques de l’àrea de Barcelona, enguany s’havien registrat més de 50 accidents laborals lleus.
Cal, doncs, que més enllà de demanar com és que es retarden les obres, exigim explicacions davant d’aquesta realitat: les obres del TAV maten. O això, o assumir que podem considerar com un fet “normal” que mori un treballador per cada 50 kilòmetres de rail construït, en ple segle XXI. O canviant d’exemple, que considerem “normal” que poden morir operaris al 22@ barceloní i que, mesos despré,s encara no s’hagin pogut identificar tots els cadàvers (joves, immigrants, explotats per empresa subcontractada...). O, més encara, arribar a veure com fa quatre dies uns empresaris a Terrassa “abandonaven” a les portes de l’hospital a un operari accidentat mentre treballava (jove, immigrant, treballant en situació irregular). Actualment, es troben en llibertat “amb càrrecs” acusats de delicte “contra els drets dels treballadors” i de “lesions imprudents”. El jove, mentrestant, seguia inconscient i hospitalitzat.
Cal dir que tots aquests exemples són públics i han sortit al llarg del darrer mes a diferents mitjans informatius, pel que no és molt agosarat afirmar que la realitat és encara més dura. En d’altres paraules, estem interioritzant un seguit d’actuacions que haurien de suposar veritables escàndols a qui en tingui un o altre tipus de responsabilitat. Evidentment, aquí hi ha un problema i, si per alguna cosa serveixen les estadístiques, és per fer a fer-les servir. A principis de setembre: enguany ja portem més de 70 persones mortes als seus centres de treball, en el cas del Principat.
Així doncs, cal que l’administració passi a ser expeditiva amb qui s’ho mereix, sigui des del departament de treball o des del departament de justícia, posant-se al costat de les persones que veuen com es vulneren els seus drets i no pas de qui els trepitja. En aquest sentit, legislant i promovent normatives on l’empresariat es pot desentendre cada vegada més dels seus treballadors i treballadores (subcontractacions, autònoms, per no parlar de l’economia submergida) estem fomentant la sinistralitat.
Des de l’Estat espanyol es llençava recentment un Plan de Choque para la Siniestralidad que té com a punta de llança La Estrategia de Seguridad y Salud Laboral 2007-2012 aprovada aquest mes de juny amb el suport de diferents administracions i patronals, així com de les dues grans centrals sindicals espanyoles. Fent una ullada ràpida, un es queda frapat al veure que el primer que es ressalta és que els accidents laborals costen 12.000 milions d’euros a l’any, a nivell estatal, i no pas el nombre de morts, i que les primeres mesures passen per a fomentar les bonificacions a qui tingui bones pràctiques (és a dir, les empreses on els seus treballadors es “matin” menys que en d’altres del seu sector) o bé per incentivar que les empreses no subcontractin els serveis de prevenció de riscos laborals.
A aquestes alçades de la pel·lícula, cal començar a clarificar qui vol formar part de la solució i qui del problema.
Els darrers dies coneixíem l’enèsim accident al voltant d’aquestes obres, en aquest cas a Martorell (Baix Llobregat), quan un treballador moria i dos més resultaven ferits de diversa consideració, mentre manipulaven una bobina de cable de tres tones. Coses de la probabilitat, la víctima s’adequava al perfil característic: home, jove (en aquest cas, relativament jove), d’origen immigrant i treballador d’una empresa subcontractada del sector de la construcció. La causa? A dia d’avui s’apunta al mal estat d’una vagoneta de la qual va cedir la roda. Les causes? Mal manteniment de la maquinària laboral, manca de formació dels i les treballadores, manca de control envers les empreses subcontractades, explotació laboral per tal d’acomplir terminis i un llarg etcètera.
Amb aquesta mort, i si ens fixem amb les dades que maneguen els grans mitjans de comunicació, gens susceptibles d’inflar xifres com aquestes, i tan sols a nivell de Catalunya, un mínim d’onze persones han perdut la vida treballant en aquestes obres des que varen començar, sense tenir en compte la xifra similar de persones que han patit ferides greus. Finalment, un altre diari aportava que, sols a les comarques de l’àrea de Barcelona, enguany s’havien registrat més de 50 accidents laborals lleus.
Cal, doncs, que més enllà de demanar com és que es retarden les obres, exigim explicacions davant d’aquesta realitat: les obres del TAV maten. O això, o assumir que podem considerar com un fet “normal” que mori un treballador per cada 50 kilòmetres de rail construït, en ple segle XXI. O canviant d’exemple, que considerem “normal” que poden morir operaris al 22@ barceloní i que, mesos despré,s encara no s’hagin pogut identificar tots els cadàvers (joves, immigrants, explotats per empresa subcontractada...). O, més encara, arribar a veure com fa quatre dies uns empresaris a Terrassa “abandonaven” a les portes de l’hospital a un operari accidentat mentre treballava (jove, immigrant, treballant en situació irregular). Actualment, es troben en llibertat “amb càrrecs” acusats de delicte “contra els drets dels treballadors” i de “lesions imprudents”. El jove, mentrestant, seguia inconscient i hospitalitzat.
Cal dir que tots aquests exemples són públics i han sortit al llarg del darrer mes a diferents mitjans informatius, pel que no és molt agosarat afirmar que la realitat és encara més dura. En d’altres paraules, estem interioritzant un seguit d’actuacions que haurien de suposar veritables escàndols a qui en tingui un o altre tipus de responsabilitat. Evidentment, aquí hi ha un problema i, si per alguna cosa serveixen les estadístiques, és per fer a fer-les servir. A principis de setembre: enguany ja portem més de 70 persones mortes als seus centres de treball, en el cas del Principat.
Així doncs, cal que l’administració passi a ser expeditiva amb qui s’ho mereix, sigui des del departament de treball o des del departament de justícia, posant-se al costat de les persones que veuen com es vulneren els seus drets i no pas de qui els trepitja. En aquest sentit, legislant i promovent normatives on l’empresariat es pot desentendre cada vegada més dels seus treballadors i treballadores (subcontractacions, autònoms, per no parlar de l’economia submergida) estem fomentant la sinistralitat.
Des de l’Estat espanyol es llençava recentment un Plan de Choque para la Siniestralidad que té com a punta de llança La Estrategia de Seguridad y Salud Laboral 2007-2012 aprovada aquest mes de juny amb el suport de diferents administracions i patronals, així com de les dues grans centrals sindicals espanyoles. Fent una ullada ràpida, un es queda frapat al veure que el primer que es ressalta és que els accidents laborals costen 12.000 milions d’euros a l’any, a nivell estatal, i no pas el nombre de morts, i que les primeres mesures passen per a fomentar les bonificacions a qui tingui bones pràctiques (és a dir, les empreses on els seus treballadors es “matin” menys que en d’altres del seu sector) o bé per incentivar que les empreses no subcontractin els serveis de prevenció de riscos laborals.
A aquestes alçades de la pel·lícula, cal començar a clarificar qui vol formar part de la solució i qui del problema.
Roger Bujons,
Secretaria d'Organització i Finances d l'Espai Jove de la Intersindical-CSC
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada