Tot va començar el 1995 al bar Jimmy Jazz d'Igualada. Una colla d'irreductibles encapçalats pel representatiu activista cultural Jaume Piquer van decidir prescindir de manies i començar a punxar música en català als «saraus independentistes». Així van batejar les festasses que s'organitzaven en aquest «bar del rotllo», pioner entre pioners, i que ben aviat es van estendre arreu dels Països Catalans. Allà va néixer el concepte de la gresca catalana: música en català, desacomplexada, festiva, reivindicativa i una mica freak. Deu anys després el moviment s'ha estès i una munió de «punxadiscos» malden per normalitzar les pistes de ball a ritme de Guillermina Motta, La Trinca, Núria Feliu i Francesc Heredero. La gresca catalana ha esclatat i ja no hi ha qui l'aturi.
.
Aquest estiu, no hi haurà casal, ateneu o festa alternativa que no inclogui una sessió d'un «punxadiscos» (PD) de l'heterogeni moviment de la «gresca catalana». Un fenomen subterrani que s'ha estès com una taca d'oli i que enguany està esclatant amb la reivindicació d'una de les icones del moviment: La Trinca. Els PD punxen en les seves sessions música en català de tots els temps: des de pop actual fins a rock radical, rumba catalana i peces amb un punt freak recuperades dels anys seixanta.
«Els DJ que punxen a la majoria de discoteques catalanes són uns perdedors, estan acomplexats i tenen autoodi», explica Jaume Piquer, que respon al nom de PD Jimmy Jazz. «Per això, abans d'arriscar-se, agafen els èxits que sonen a qualsevol lloc de moda de Lloret o Sitges. El futur comprèn crear una xarxa pròpia d'espais, i que això impregni la resta de sales. Serà complicat mentre TV3 continuï fent ‘cantamanies' amb tot de referents espanyols.»
Un altre dels impulsors del concepte de la «gresca» és Eric Herrera, bateria de Xerramequ Tiquis Miquis i el Conjunt Badabadoc de Carles Belda, i company de fatigues de Jaume Piquer. «La gresca catalana és un concepte que vam començar a utilitzar per definir una manera d'anar de festa escoltant música catalana», explica Herrera. «El problema és que en aquest país l'autoodi està estès a tots els racons de la societat. Fins fa pocs anys, tothom sortia escoltant música anglosaxona, espanyola, o si eres del rotllo amb el rock radical basc. Per sort, això s'està invertint.»
Un dels primers a reivindicar-se com a PD va ser Joan Reig, bateria d'Els Pets. «No sé si algú havia emprat mai el terme, però jo no ho havia vist. Va ser un Cap d'Any al Via Fora! del CAT, al barri de Gràcia», explica Reig. El bateria d'Els Pets reivindica la recuperació de formacions dels anys seixanta com ara Eurogrup, Els Dracs, Els 4 Gats, Els Corbs i Picapedrers, «que adaptaven els mestres del pop i el rock de l'època al català. No se'n pot trobar gaire res en CD». I en el vessant més ballable, «Rudy Ventura, la gran Núria Feliu i una mena d'imitador d'Elvis que es deia Francesc Heredero».
Qui també reivindica la figura d'Heredero és un PD que va ser una de les sensacions del darrer Poparb. Òscar Dalmau respon al nom de DJ Phil Musical, i en les seves sessions combina el pop català dels anys seixanta, l'easy-listening, el cool jazz, la bossanova, mambo, txa-txa-txa... «De la música en català que es va fer als anys seixanta, les institucions només s'han preocupat de recuperar la dels cantautors. En canvi, no s'ha reeditat pràcticament res d'aquells pioners del pop. Com ara Alícia Tomàs, Grau Carol, Francesc Heredero, Lluís Olivares, Eurogrup i Dodó Escolà».
En l'àmbit més electrònic trobem propostes com la de DJ Lapelldeldiable, del col·lectiu musical Herois de la Katalunya Interior. Entre els temes que no falten en les sessions hi ha bootlegs –remixes no autoritzats de dos temes d'autors diferents– com ara Noia de porcellana vs. Blue Monday (Pau Riba vs. New Order) i Ai mare vs. The Robots (Ovidi Montllor vs. Kraftwerk).
Informa: EL PUNT
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada