*30 anys de Reformes antiobreres i precarietat creixents*
En aquesta tardor que ara comença es faran un seguit de noves passes en la consecució de l’Europa capitalista ultraliberal i feixista (ho estem veient a Itàlia, l’Estat francès, Àustria, etc.), amb la més que previsible aprovació de la Directiva d’Ordenació del Temps de Treball, més coneguda com a Directiva de les 65 hores de treball, una vegada assolida l’aprovació de la Directiva Europea de Retorn (expulsió de les persones migrants).
És més que probable (que a ningú no li estranye) que el text que finalment s’aprove siga un document més tou del que inicialment es va proposar el passat mes de juliol, ja que el PsoE i el PsF... s’hi juguen moltíssim amb aquesta nova barbaritat antiobrera, i els seus sindicats (UGT i CFDT, i també CCOO i la CGT francesa), els podrien fer “mal”... És a dir, faran el mateix paper que fa un parell d’anys amb la Directiva Bolkenstein: la faran recular inicialment per aprovar un altre text “modificat” a posteriori, que en realitat només serà la punta de llança de les futures modificacions en aquesta línia, amb vista a la total desestructuració del moviment obrer organitzat i a la màxima acumulació possible de beneficis a les mans de la gran patronal europea, principalment alemanya i francesa, però també britànica o espanyola (o “catalana”).
I no oblidem tampoc que tot plegat no és res més que una nova baula de la cadena cada vegada més pesant que ens han enganxat al coll de les treballadores i treballadors de tota Europa... Amb l’ajut inestimable de sindicats com els esmentats més amunt, aquesta cadena ens ha fet anar cap a enrere, ja que s’ha buscat l’equiparació amb l’Europa de l’Est, l’Amèrica Llatina o el sud-est asiàtic, en comptes de lluitar per equiparar els drets dels treballadors i treballadores d’aquestes regions amb els que gaudíem a l’Occident “democràtic”. Una baula que s’uneix a les anteriors simbolitzades amb Bolonya (Espai Europeu d’Ensenyament Superior), amb la Directiva Bolkenstein, amb el Tractat de Sengen (que ara han potenciat amb l’aprovació de la Directiva de “Retorn”), la Constitució europea (ara Tractat de Lisboa)...
Ara bé, com ens afecta tot plegat els i les treballadores que vivim als territoris dels Països Catalans al sud de l’Albera com ens afecta? Quines baules, quines cadenes tenim més a prop, i com lligarien amb tot el que he esmentat abans *[1] <http://www.defensadelaterra.
En aquest sentit, a més de les futures modificacions del Règim General de la Seguretat Social, els atacs i posada a la Borsa del Fons Comú de les Pensions, que ja estan sent negociades entre PsoE, CCOO, UGT i CEOE, podríem parlar principalment de la Reforma Laboral de 2006, que la mateixa UGT, malgrat tota la propaganda que va fer a favor d’aquesta barbaritat, reconeixia el 2007 que era un absolut fracàs, i de les Reformes anteriors, fins a arribar als Pactes de la Moncloa de 1977.
Tot seguit repassarem les baules més importants de la cadena construïda al llarg dels darrers trenta anys.
*1977: Pactes de la Moncloa, colp decisiu al moviment obrer revolucionari*
Els anomenats Pactes de la Moncloa de 1977, signats pel govern de l’UCD i “validats” per l’”oposició democràtica” (PsoE, PsP, PcE, UGT i CCOO), van ser el primer pas endavant en la política del capital espanyol de precarització i desregularització contínua del mercat laboral. És a dir, donar unes poques molletes per calmar les exigències de les treballadores i els treballadors que disposaven d’una capacitat de gran pressió sobre el capital, per a anar llevant-nos tot el pastís després (com ja estem veient i patint de manera cada cop més accelerada).
Inicialment, aquests Pactes establiren les bases legals del que patim ara i, entre d’altres mesures, representaven:
a) La reducció dels costos de treball per a les empreses mitjançant
un menor creixement de les quotes de la Seguretat Social i un
progressiu control “social” de les prestacions amb participació dels
“representants dels treballadors”, dels empresaris i de les
“distintes forces socials” (patronal i sindicats grocs)
b) Estrenyent-se encara més el cinturó, els i les treballadores
serien els responsables de capgirar el procés inflacionista. Avui
continuen amb la mateixa política mitjançant els augments d’impostos
indirectes, les noves taules salarials, salaris mínims reals per
sota de l’SMI oficial....
c) Tot i que es van establir uns límits d’augments salarials del 22%
per al 1978, així com taules de revisió si es sobrepassava l’IPC
teòric calculat per l’Estat, aquestes mesures no van tenir un efecte
real, cosa que va provocar una davallada accelerada del poder
adquisitiu dels i de les treballadores. Aquesta davallada va ser
espectacular a finals dels 70 i principis dels 80 del segle XX, però
encara la continuem patint avui en dia, especialment als Països
Catalans, i es pot afirmar que és un dels pitjors problemes que
tenim avui dia.
*L’Estatut dels treballadors (1980) *
L’Estatut dels Treballadors fou aprovat pel govern de l’UCD, amb el vist-i-plau dels “grans” sindicats CCOO i UGT i de l’”esquerra” oficial. A banda del colp a la línia de flotació del moviment assembleari i del sindicalisme combatiu que va significar la seva aprovació i que seguia el camí engegat amb els Pactes de la Moncloa de 1977, va bastir les bases que, entre d’altres moltes coses, garantia la regulació del contracte d’aprenentatge, simplificant-ne i liberalitzant-ne l’ús, mentre que la seua retribució i cotització iniciaven el procés de “reducció”.
*Es fa visible la precarització del jovent: el contracte de treball de formació (1984)*
Amb el govern del PsoE al poder des de feia més de 2 anys i amb l’inici dels plans de reconversió i desindustrialització als “territoris perifèrics” de l’Estat (Països Catalans, Galiza, Andalusia, Euskal Herria, Astúries...), el 1984 es comencen a perfilar les primeres mesures de “foment” de l’ocupació entre el jovent, amb la intenció d’emular les legislacions dels estats europeus veïns, amb vista a preparar el terreny per la propera entrada de l’Estat espanyol a la CEE.
Així doncs, s’inicia la promoció dels contractes en pràctiques i en formació, ampliant-ne la durada màxima i el límit d’edat per celebrar-los, per assegurar una temporada més llarga l’explotació del jovent que duia a terme feines qualificades.
Per altra banda, s’hi establia que la retribució correspongués únicament al temps efectiu de treball (sense caps de setmana...) i els empresaris quedaven exempts de cotitzar la quota empresarial per contingències comunes (a empreses de menys de 25 treballadors, però en aquelles que en tingueren més es reduïen en un 90%).
*El PsoE obre les portes a la desregulació oberta del mercat laboral (1994)*
Les mesures que el 1994 van ser imposades pel govern del PsoE, contra les quals els sindicats de classe vam convocar unitàriament la vaga general del 27 de gener, no van ser un pas més en el procés de desprotecció de la classe treballadora engegat amb els Pactes de la Moncloa, sinó que representaren un punt d’inflexió, ja que significaven legislar en contra de l’anterior codi penal mitjançant la legalització de les Empreses de Treball Temporal, amb què s’implantaven uns nous models de relacions laborals que fins aquest moment havien estat penats per la llei (fins i tot amb la presó). I si amb la legalització de les ETT no en tenien prou, es garantiren les primeres bases per estimular les mobilitats geogràfica i funcional, s’introduïren més facilitats per als acomiadaments col·lectius i es crearen noves possibilitats de contractació precària
*1997: el PP organitza la primera Reforma Laboral oficial *
La reforma laboral de 1997, pactada per les direccions de CCOO i UGT amb la CEOE, i assumida pel nou govern del PP, que la convertir en llei, va deixar via lliure perquè la històrica reivindicació patronal de l’abaratiment de l’acomiadament començara a imposar-se, al mateix temps que es subvencionava la patronal amb enormes recursos públics pel simple fet de complir amb la legalitat en les contractacions laborals. En aquest sentit, va obrir el camí a la feina bruta posterior del PsoE.
*2001: Nova Reforma Laboral del PP*
Caldrà aturar-se una mica en aquest cas, ja que el Decret-Llei promulgat pel govern espanyol fa 7 anys prorrogava les mesures que foren pactades el 1997, mesures que inicialment només havien de tenir una validesa de quatre anys. D’una banda, aquest pacte suposava un compromís per afavorir la recentralització de la negociació col·lectiva en convenis d’àmbit sectorial estatal; d’altra banda, afectava directament els drets laborals de la nostra classe ja que:
a) Abaratia l’acomiadament, augmentant, per exemple, els casos
tipificats com a causa d’acomiadament objectiu.
b) Mantenia sense gaire penalització les múltiples modalitats de
contractació temporal i la consolidació de les Empreses de Treball
Temporal.
c) Establia, com ja s’ha esmentat abans, sucoses bonificacions en la
cotització empresarial a la Seguretat Social.
*El PsoE recupera la seua cara de defensor dels interessos del gran capital amb la Nova Reforma Laboral de 2006*
Després de les eleccions al Parlament Europeu de juny del 2004, el 8 de juliol, el president del govern espanyol va signar amb la CEOE, CEPYME , UGT i CCOO una declaració política conjunta de nou fulls que obria el procés negociador per a aquesta nova reforma laboral. Aquest pacte comprenia més aspectes que els de la Moncloa, signats al mateix lloc pels mateixos actors l'octubre de 1977.
Algunes de les conseqüències concretes d'aquesta reforma estem comprovant-les ja des de la seua aprovació. Entre d’altres, podríem citar:
a) Abaratiment de l'acomiadament, substituint la contractació
indefinida ordinària per l'anomenada de foment d'ocupació, amb una
indemnització màxima de 33 dies per any treballat i 24 mensualitats,
en comptes del ja ridícul màxim de 45 dies i 42 mensualitats.
b) Facilitat per a l'acomiadament, suprimint l'autorització
administrativa (del govern) en cas d'acomiadament col·lectiu,
estenent les causes objectives als acomiadaments individuals,
eliminant la consideració d'acomiadament nul (dret a readmissió) per
convertir-lo en improcedent (sense dret a la readmissió encara que
la justícia ens done la raó) i finançant a càrrec del FOGASA (Fons
de Garanties Salarials) el 40 % dels costos d'acomiadament de les
empreses de fins a 50 treballadors i treballadores (abans de 25
treballadors, de manera que es carrega encara més els acomiadaments
sobre les nostres butxaques, amb la qual cosa es garanteix el
manteniment dels beneficis a mans privades i es generalitza i es fan
públiques les pèrdues).
c) Potenciació dels contractes fem a temps parcial (destinats
sobretot a les dones) i els fixos-discontinus, etc.
d) Promoció encara més les ETTs, amb una rebaixa a només 8 dies
d'indemnització per any treballat (abans eren 12), i privatització
dels Privatitzar dels serveis públics d'ocupació.
e) La nova reforma de les pensions públiques, que pretén suprimir
l'actual dret a la jubilació anticipada als 60 anys, augmentar els
requisits per a les jubilacions parcials, qüestionar les pensions de
viduïtat, incentivar l'edat de jubilació més enllà dels 65 anys, que
podrien arribar als 69, i potenciar els plans privats de pensions.
Tot això sense descartar que el període de càlcul de la pensió puga
estendre's fins als 35 anys (l'any 85 eren els dos últims anys i
ara, gràcies als Pactes de Toledo de 1996, els últims 15 anys
treballats).
*2008: la Unió Europea provarà d’aprovar la modificació de la jornada laboral legal *
La Unió Europea, també amb el suport directe o indirecte dels governs espanyol i francès, vol aprovar la modificació de la jornada laboral setmanal, de les 48 hores com a màxim legal actuals, fins a les 60 hores (65 en el cas de sanitaris, bombers, etc., els períodes de descans dels quals en les guàrdies deixen de considerar-se temps de treball). Aquesta nova directiva permetrà fixar per llei que la jornada setmanal “normal” (la de 48 hores màxim) siga considerada com “una mitjana anual”, de manera que el/la treballador/a estarà permanentment a disposició de l’empresa.
Les hores extra o les jornades laborals en dies festius passaran a ser considerades com a hores ordinàries, cosa que provocarà una major pèrdua de poder adquisitiu i un major increment de l’atur al nostre país, ja que moltes petites i mitjanes empreses i fàbriques de les nostres comarques no necessitaran ja fer torns. Així, es forçarà molt més la màquina i augmentaran enormement les terribles xifres d’atur de comarques com la Vall d’Albaida, el Comtat, el Baix Llobregat, la Selva o el Baix Ebre.
A més, ho volen fer amb acords individuals treballador-empresa, amb la qual cosa se salten els convenis col·lectius, la representació sindical, etc. i ens deixen totes i tots sense la nostra millor arma: l’organització i la unió de totes les treballadores i treballadors per defensar els nostres drets.
Després de prop d’un segle de l’oficialització de la jornada màxima de 48 hores, després d’una llarga i dolorosa lluita del moviment obrer internacional per les 8 hores de treball diàries, ara, ens volen fer retrocedir més d’un segle, posant-nos novament en jornades “legals” de 10 a 12 hores i sis dies per setmana. I això és una realitat a la qual haurem de saber donar una resposta organitzativa clara i contundent, ja que, tal com venim explicant des de la COS des del 2005, les formes de fer sindicalisme que ens han venut no podran presentar solucions als problemes existents i nous que aniran sorgint.
Davant d’una agressió tan salvatge, tots i totes les treballadores hem de donar una resposta unitària, ampla, solidària i contundent als Països Catalans i a tota Europa. I en aquest sentit, l’Esquerra Independentista i totes i tots els i les que lluitem dia a dia pel nostre alliberament com a persones, com a classe i com a poble, hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies, ja que ja no ens podem permetre el luxe de perdre una oportunitat com aquesta per assolir els nostres objectius.
*Gonçal Bravo i Reig
Coordinador General de la COS*
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada