Com a delegat d´estudiants de la UNED Seu d´Urgell-Andorra de ciències polítiques i sociologia, (únic centre associat a distància que conté un estat sobirà -i meitat d´alumnes matriculats,són estrangers- en el seu patronat),vaig poder assistir fa unes setmanes amb altres delegats a nivell estatal a les explicacions sobre el desplegament de la EEES a la Uned, que ens afecta a 150.000 estudiants a distància a nivell estatal i a d´altres estats-com l´andorrà-,arribant a la conclusió, que s´ha fet de forma precipitada,sense comptar amb comunitat educativa,estudiants,professorat, només acord de ministres d´Educació Europeu, sota criteris de competitivitat amb les universitats americanes, excloent els valors de formació integrals de la persona i esperit crític que es deuen les universitats com a servei públic a la societat. Al detall hi ha dèficits i disputes corporatives ,que provoquen, com en la diplomatura de Treball Social, que encara no té aprovat el grau. Obligarà en el futur que els graus(equivalents a diplomatures actuals amb un any més) per curriculums no n´hi hagi prou i calgui impartir un màster, que els estudiants s´hauran de pagar o finançar-se a través d´entitats financeres (mercantilització de l´ensenyament superior), que ens posa a 240 crèdits universitaris,per tant la fal.làcia de l´equiparació amb europa que seria bon propòsit no és tal, quan majoria d´universitats europees faran 180 crèdits. A més obligarà a evaluació continua, que buidarà les universitats presencials de fills de treballadors que feien mitja jornada per pagar-se estudis, abocant-los a que si dediquin plenament(cosa que farà que només hi accedeixen les classes benestants), una forma de fer una criba i fractura social encoberta, cap a un model laboral bipolar de formació baixa generalitzada i una altra de superior elitista, o abocar a formalitzar amb bancs i caixes crèdits personals per estudiar, sense poder treballar per la plena dedicació a l´ensenyament superior. Per tant les mobilitzacions estan plenament justificades, perquè el que s´hi juga és l´accés universal a l´ensenyament superior. Si no, abocarà a que només resti la universitat a distància , com a infima possiblitat, amb els dèficits de finançament i retallades de profesorat presencial als centres associats, generalitzat en el cas de la UNED, que abocarà a molts professors tutors a buscar alternatives sociolaborals.
Us passo el resum de la vicerectora en vídeo:
L´enllaç:
-Encarnación Sarrià, vicerectora EEES UNED
Us passo interesant article extret de Kaosenlared, sobre l´EEES perquè el pogueu valorar:
"L’ inevitabilitat "de l’aplicació de l'EEES. Nivells de responsabilitat, eines i el paper dels estudiants
Davant la aparentment generalitzada sensació d’inevitabilitat de l’aplicació de la reforma entre determinats sectors universitaris, cal fer diversos i àgils aclariments. Situació actual, les tècniques d'implementació institucional (politica neta i bruta) i el paper dels estudiants en tot plegat.
Davant la aparentment generalitzada sensació d’inevitabilitat de l’aplicació de la reforma entre determinats sectors universitaris, cal fer diversos i àgils aclariments. A Grècia s’ha aturat, a Alemanya els estudiants s’han organitzat i lluitat contra la pujada de taxes, a l’Estat Francès les tancades de facultats de principis de curs ens donen exemples de que el consens i la inevitabilitat que l’establishment vol vendre no són reals.
Segons les dades del Ministeri, la realitat és que –a l’espera de que realment siguin aprovats per l’ANECA- per l’any vinent s’han proposat 207 títols de grau. D’ells no més 69 són d’universitats públiques, de les quals, 23 ho són a la mateixa universitat : Universitat Carlos III de Madrid. La Universitat Autònoma de Madrid (29.000 estudiants), no proposa cap pla per l’any vinent. Cap universitat andalusa (el campus universitari més important de l’Estat) tampoc, així com tampoc a Castella i Lleó. Tampoc la UNED (150.000 estudiants no presencials) ni la Complutense de Madrid (70.000 estudiants) ho faran enguany. En conjunt, el 70% de les universitats públiques no proposa cap grau.
La realitat a la UAB es interessant. Tot i que el Reial Decret els ha agafat per sorpresa, la iniciativa per tirar endavant quatre graus per l’any vinent respon més que res, a la necessitat “de no quedar-se enrere” malgrat les dificultats materials i polítiques objectives, el primer efecte perniciós d’una política universitària sustentada sobre la “competició” i no sobre la “cooperació”.
Dels quatre graus, el de Traducció i Interpretació ha estat retirat, per la pressió del professorat i dels estudiants, motiu pel qual l’equip deganal va dimitir, donada la « situació d’ingovernabilitat » de la facultat. D’altra banda, els estudiants els graus d’Humanitats, Física i Matemàtiques semblen que estan en tràmit a l’ANECA... qui no no els ha donat el vist-i-plau. Contrasta aquest rotund fracàs amb la pressa amb la qual s’han desenvolupat aquests plans: sense la participació d’estudiants i, a sobre, els estudiants de Llicenciatura de Matemàtiques comencen a mostrar el seu desacord amb el contingut d’aquest grau. Cal fer esment que havent-hi òrgans de representació estudiantil amb una majoria aclaparadora (les assemblees de facultat) es comptabilitzi com a “participació estudiantil” a estudiants cooptats amb diverses fórmules “democràtiques”.
La quadratura del cercle: qualitat sense recursos.
Per aplicar una reforma d’aquestes característiques hem de distingir entre diversos nivells tècnics i polítics. Son nivells indissociables i la seva articulació ens permet visualitzar la continuïtat entre la política “neta” i la política “bruta” (obertament repressiva).
Pel que fa al nivell estrictament tècnic
L’eina tècnica estrella per aplicar la reforma està sent la reducció de grups (visca la revolució pedagògica), preferentment els de tarda (torn especialment útil per a la gent que treballa o que té una edat, que també tenen dret a estudiar). D’altra banda, davant la pujada de tasques de correcció tenim la proliferació de la figura dels becaris predoctorals que mai podran fer la seva tesi (en virtut de la seva càrrega docent) i la inestimable ajuda dels becaris de suport a la docència. Molt possiblement aquests són els col·lectius que faran les hores extres, això sí, sense remuneració i, això si, sense drets sindicals. Aquesta és la qualitat de l’ensenyament i la investigació i el ventall d’oportunitats que ens ofereix la reforma.
D’altra banda, la celeritat en l’aplicació fa que sorgeixin disfuncions per tramitar les propostes. La LOU es va oblidar d’establir mecanismes clars per a la coordinació de les Agències de Qualitat estatal i autonòmiques. Aquesta circumstància s’ha resolt amb la paciència dels investigadors i cos docent (que s’han d’acreditar segons diferents criteris d’avaluació tant per l’ANECA com per l’AQU). En teoria, els plans d’estudi que es proposen, haurien de passar en primer lloc per l’AQU i desprès d’aquí a l’ANECA. Com que no hi ha temps, la realitat és que la gran autonomia per a la revisió dels plans que prometien les autoritats catalanistes que van promoure el marc català per la LOU (LUC), que s’omplen de bones paraules pel que fa a la defensa del català a les aules... la majoria dels plans d’estudi s’estan tramitant directament en castellà i via ANECA, quan la pela mana no hi ha temps per a criteris socials com ara el de protecció de la llengua.[1]
Pel que fa al nivell polític: identificant l’enemic i les seves eines
Encara que la reforma es fa des de el Govern espanyol (i no des d’Europa[2]) el que és cert és que la patronal catalana mira amb molt bons ulls aquesta reforma i la LUC es va atrevir a fer el que la LOU no feia: fer esment directe a l’Acord General de Comerç i Serveis i aprofundir amb una retòrica “patriòtica” l’oportunitat d’aquesta reforma per a les universitats catalanes. Si l’objectiu de la reforma no és altre que abaratir els costos de formació de la mà d’obra (externalitzant a les universitats públiques els programes específics que abans havien de pagar les empreses), el seu salari (tot reduint els competències i continguts reconeguts a les llicenciatures), tenir treballadors gratuïts sense drets i sense contractes (pràctiques professionals obligatòries dins dels plans d’estudi) i aprofitar les infraestructures humanes i materials de la universitat pública per al seu profit (orientar la investigació a les necessitats del teixit empresarial, i per tant, restringir de pas la seva divulgació pública i aprofitament social), és normal que tota la burgesia catalana, espanyola i europea es fregui les mans amb aquesta “oportunitat” i és normal que la seva veu política a través dels partits parlamentaris s’estàn fent ressò, amb la complicitat oberta de mitjans de comunicació, entre els quals destaca especialment La Vanguardia.
Malgrat aquesta successió de nivells de responsabilitat política al si de la universitat i a peu de facultat també hi tenim els seus tentacles. Els Consells Socials (la Rosa Cullell, p.e., ex presidenta del CS de la UAB, va ser directiva de La Caixa i ara dirigeix TV3 i Catalunya Ràdio) i els Equips de Govern han mantingut una relació d’adequació molt intensa, l’harmonia i el consens desprès de la tempesta del 2001 va arribar a la universitat.
Després de la dura repressió estudiantil al 2001, la ressaca ZP (que va prometre derogar la LOU i va fer just el contrari), el rebuig social de la reforma es va reduir amb petites aparicions en relació a la supressió de determinades llicenciatures (amb èxit, per això ara les universitats proposen les titulacions i no es fan via decret des de el Ministeri).
En aquest context de “pau social” relativa, les principals eines han sigut la desinformació generalitzada i la tecnificació d’assumptes polítics (és a dir, no entrar mai a qüestionar o plantejar la discussió real sobre els objectius de fons i la situació real de la universitat pública). Acompanyada d’una campanya de desprestigi de l’educació superior i de crítica a les dèries reals endogàmiques i anquilosades de la institució, es va abonar el terreny per plantejar un canvi d’arrel sense cap mena d’anàlisi sobre si aquest plantejament responia o no a les necessitats de la societat en el seu conjunt (no només a la banca o al teixit productiu).
L’aplicació dels mecanismes d’acreditació del professorat van implicar una carrera cap a la salvació individual entre molts sectors del professorat i la precarització de les condicions de vida i estudi dels estudiants van redundar en una intensificació de les sortides individuals i un eficaç mecanisme disciplinari (sobrecàrrega creixent de feina). La incapacitat d’aquest sector del professorat precari per plantejar seriosament un marc d’anàlisi conjunt, sumat a les dinàmiques corporatives i competitives dins de la pròpia universitat (La UAB, p.e. estableix la dotació de recursos segons criteris competititus entre departaments). Aquesta lògica d’individualitza i triomfaràs ha sigut molt exitosa. Avui dia la majoria del professorat està emprenyat no sap ben bé contra què però si ha de canalitzar el seu malestar no l’articula políticament. La saturació d’informes i de feina docent i investigadora no brinda les condicions idònies per al debat i la reflexió sobre la realitat laboral i docent concreta a peu de facultat d’aquest professorat i sovint ha sigut més fàcil encabir el malestar bé contra els estudiants organitzats (per inconscients o violents) bé contra els estudiants no organitzats (per passius), be somniant uns amb la jubilació d’altres, amb aquestes jubilacions per veure si arriba la seva oportunitat.
En aquest context si no hi ha cap resposta per part de ningú no passa res. El problema ésque l’aplicació dels plans pilots i la degradació de la qualitat dels serveis (com ara fotocòpies, menjar, transport, ....) ha esdevingut en un catalitzador per a la reorganització estudiantil, a sobre les polítiques draconianes de personal que van endurir les condicions per a la estabilització laboral del PDI universitari. La diferència entre ambdues resideix en el plantejament corporatiu o transversal. Mentre la cosa sigui corporativa, no hi ha problema, l’eina de desmobilització: el fals diàleg (consentit pels sindicats majoritaris a la universitat) i la compartimentació de les lluites. No és un problema de política laboral, és un problema d’ajudants, de capítol VI, d’associats, ... D’altra banda, la perspectiva estudiantil a nivell polític planteja més problemes: és una visió de conjunt que qüestiona el marc, i això no es pot assumir –perque no hi ha arguments socialment legítims per defensar-la-. Es fa el possible per compartimentar i cooptar i si no, sempre queda ladeslegitimació pura i dura: “es tracta d’una minoria violenta i feixista” i l’agressió física.
L’organització de la lluita del 6M va catalitzar una unió inèdita des de fa anys en el context de la UAB: la confluència parcial entre professorat, treballadors i estudiants. Cadascú dins del seu marc i els estudiants donant cobertura discursiva transversal. Aquesta organització i aprofundiment de l’anàlisi i els arguments ha tingut un ventall de respostes diverses gradualment desplegades:
2. Intentar associar els vells tòpics pre 68 contra l’estudiantat crític: des de la ridiculització fins al desprestigi obert :no en tenen arguments, no en tenen ni idea, fem com si escoltem si res.
3. Fals diàleg i falsa negociació amb el suport de “figures de poli bo” , figures de falsa mediació sense poder real que intercepten i paralitzen les demandes -a la UAB com abans va desenvolupar el Marti Marin pel que fa als estudiants, al seu càrrec d’Adjunt de Vicerector d’Estudiants, qui va dimitir desprès del 6M-.
4. Seguiment dels moviments estudiantils mitjantant l’intent de utilització dels becaris de dinamització de centres com a informadors del tamany i debats de les assemblees de facultat i demanant la fragmentació de les assemblees de facultat en assemblees de titulació i la cooptació d’estudiants per al disseny de plans d’estudi.
5. Criminalitzar als estudiants assemblearis tot extenent com representatiu del conjunt les accions aïllades més controvertides de totes les protestes
6. Ignorar les lògiques argumentatives del discurs dels estudiants a totes les instàncies: institucionals i extra-institucionals.
7. Amenaça directa, com per exemple, en relació a la vaga de becaris de col·laboració a la UAB de treure beca per dies de vaga, eliminació de les beques de col·laboració, ...
8. Censura informativa activa al sí de la institució: negació del dret dels representants d’estudiants d’accedir a les llistes de correu ni tan sols per convocar als seus representats, prèvia censura i recurrent endarreriment en la tramitació quan són “acceptades”.
9. Permetre la presència de policia secreta sense restriccions als campus.
10. Agressió física directa. Entrada i càrrega dels Mossos d’Esquadra contra estudiants contra la LOU concentrats pacíficament en horari lectiu a un espai obert del recinte universitari. Bloqueig de la participació d’estudiants a la inaguració d’una nova facultat a la Universitat de Lleida.
11. Censura activa dels comunicats crítics amb les mesures adoptades pel Rectorat i proporcionar informació sel·lectiva en contextos als quals no es pot contrastar cap dada (carta del rector al personal funcionariat, reunió amb els directors de Departaments a porta tancada)
12. Obertura d’expedients als estudiants identificats i fer judici polític (no es demanen responsabilitats individuals sobre fets concrets, sino opinions sobre la decisió del Rector pel que fa als Mossos). Mercadeig de les mesures repressives distingint entre estudiants bons i estudiants dolents..
13. Silenci absolut pel que fa als motius de fons de les mobilitzacions quan no mentir obertament (negació de ferits com conseqüència de la càrrega; danys materials inexistents per part dels estudiants).
El paper dels estudiants en l’aplicació de la LOU: Plans d’Estudi
Davant la necessitat d’aplicar i legitimar el que sigui en un temps rècord, el Vicerectorat d’Estudiants recorda amb insistència als Degans que s’han d’aconseguir estudiants i per facilitar la tasca, s’ofereixen llistats d’estudiants que han assistit a títol individual a alguna sessió informatiu- propagandística de la reforma, es regalen crèdits de lliure elecció als estudiants que, al marge de les seves assemblees totes posicionades contra la reforma, vulguin “col·laborar” en dissenyar sense mitjans ni econòmics ni humans els continguts i girs pedagògics revolucionaris (sense cap recurs extra, afegim) que suposa la reforma.
El que és més interessant encara és la bona fe dels estudiants, que creuen que negociar un grau és un Pla B –el pla A és aturar la reforma d’arrell-, no sigui que la reforma s’apliqui igualment. Negociar un grau vol dir accelerar la seva aplicació, no és un pla B es acceptar el Pla.
Davant el desconcert generalitzat i la manca de informació fluida i no manipulada per part de les institucions acadèmiques (més interessades en tirar endavant els plans d’estudi que de la seva qualitat acadèmica real donat el temps per enllestir-los i els recursos dels que es doten) l’estudiantat decideix participar en aquestes comissions.
La participació estudiantil als òrgans institucionals és necessària però no donarà el que demanen si persisteix l’actual marc normatiu (Reial Decret, LUC i LOU). La força, resideix a fora de les institucions estamentals i antidemocràtiques de la universitat. La força resideix a la nostra capacitat per informar, concienciar i mobilitzar als nostres companys i als potencials aliats. L’entrada a les Comissions ens brinda l’oportunitat d’obtenir informació, però en cap cas es pot entrar a la lògica de negociació ni per si de cas ni per tenir un pla B. Negociar un grau no és cap pla B des del punt i hora en que accelera l’aplicació del procés de mercantilització dels estudis. Negociar un grau per als companys que entraran l’any vinent a la universitat és privar-los de tenir uns estudis amb les mateixes atribucions professionals que nosaltres, és obligar-les a fer postgraus que nosaltres no necessitem perque ja estem dins dels cicles de llicenciatures. Deixar en herència un grau és una traïció al seu suport en les campanyes contra la privatització de l’ensenyament superior.
Lliçons de sindicalisme
L’estratègia bàsica des de fa més de vint anys del sindicalisme burocràtic majoritari envers els seus treballadors és no fer mai una lluita ofensiva. És esperar l’atac de la patronal i desprès, negociar dins d’aquest marc la millora del empitjorament. És a dir, s’accepta l’empitjorament a canvi de que no sigui tan dolent (p.e. expedient de regulació de treball d’acomiadament de 1000 treballadors, vinga ho deixem en 500) i desprès ho venen com a victòria.
Si entrem a negociar els graus, estem acceptant la reforma universitària com inevitable i si no més ens fixem en la nostra facultat o en la nostra universitat per avaluar les nostres forces, estem falsejant la realitat. L’aplicació de la reforma, les possibilitats d’aturar el procés van més enllà del nostre camp de visió immediat i els companys Perpinyà, Lleida, de Madrid, Santiago, Grècia, , Burgos, Sevilla, ... ens demostren que no estem sols i que els deixarem sols si no som conseqüents.
Un grau no equival a una llicenciatura. Qualsevol grau, tal com està definit al Reial Decret, és objectivament pitjor que la pitjor llicenciatura que ara tenim i no serà gaire diferent que les actuals diplomatures[3], això si, un any més llarg i sota unes condicions de control del conjunt de la vida de l’estudiant sense precedents, ni tan sols dins l’escola secundària... i a sobre pagant (els crèdits ECTS i l’avaluació continuada= producció sense aturada).
Creure que per tenir quatre anys en lloc de tres millora el contingut i la inserció professional no més passa si no llegim el contingut del Reial Decret. Magisteri, una de les diplomatures “dignificades” amb un grau, té com a regal que sense el postgrau, no es podrà exercir la professió de docent (avui dia un diplomat de magisteri no té que fer el CAP). Dret? Tres quarts del mateix.
La lluita té els seus resultats, nosaltres vam ser els hereus de les lluites estudinatils del 80 (segona convocatòria, p.e.) i nosaltres podem deixar una altre cosa en herència als que ens segueixen... i lluiten amb nosaltres, els companys i companyes de secundària.
Conclusió provisional
La feinada per la derogació de la LOU, de la LUC i del Reial Decret no ha fet més que (re)començar i tenim tota la força de la raó i de la capacitat de mobilització. Les bases que es fixin ara pel que fa a la lluita estudiantil (i transversal amb la resta de sectors universitaris, educatius i serveis públics) de línea política, organitzativa i estratègica seran sobre les quals s’haurà de caminar el curs vinent: la proba de foc de tot plegat per a la nostra generació i per al conjunt de la societat.
[1] D’altra banda, s’ha de fer esment específic a que la veritable raó per a l’aplicació d’un grau de quatre anys a l’Estat espanyol (contra la tendència de la resta de l’EEES de aplicar la modalitat de tres anys) respon a una mirada al continent sud-americà... àrea preferent per a la captació d’estudiants pels màsters (en quina llengua?) i d’altra banda, àrea de negoci preferent per al grup Universia (plataforma “universitària” del Banc Santander que entre d’altres activitats lúdiques promou el concurs de bellesa Universia entre les universitàries xilenes).
[2] Encara s’atreveixen a dir fins i tot el Conseller d’Universitats, sense ser capaços d’esmentar quina directriu és la que ens obliga, senzillament perque no existeix
[3] Pel que a les enginyeries industrials, ara les enginyeries tècniques i superior tenen les mateixes atribucions professionals (RD 1986) . La definició de Grau que fa el Reial Decret i les línees dels Llibres Blancs situen les atribucions professionals als Màsters. Enlloc d’equiparar la tècnica a al Màsters s’està desenvolupant una equiparació a la baixa.
Entrades
