El 2001, la crisi argentina va suposar la fallida de moltes fàbriques. Els patrons les abandonaven però molts treballadors van decidir ocupar-les i treballar en cooperativa. Dos dels seus protagonistes han parlat amb Canal Solidari.
A finals de l'any 2001, moltes fàbriques a l'Argentina van ser declarades en fallida i van tancar a causa de la gran crisi econòmica que començava a afectar el país. En total van tancar unes 18.000 empreses tot i que d'elles, 180 van resistir gràcies a l'organització dels treballadors.
La impremta Chilavert és un exemple. Vuit dels seus treballadors van decidir ocupar-la quan l'amo la va declarar en fallida i des de llavors ha demostrat que es pot treballar de manera autogestionada i amb un model assembleari, tenint en compte les necessitats dels treballadors.
Per explicar la seva experiència i presentar la primera publicació del seu segell editorial, Ernesto González, treballador de Chilavert, ha visitat Barcelona. En el seu viatge li acompanya Andrés Lofiego, fotògraf que durant els anys de crisis va seguir el procés de recuperació de diverses fàbriques de Buenos Aires i les imatges de les quals il·lustren ara el primer treball propi de Chilavert, el llibre No pasar. Una mirada desde el trabajo autogestionado. Canal Solidari ha parlat amb ells.
El 2002, l'empresa Gaglianone es va declarar en fallida i part dels treballadors van decidir ocupar-la i seguir treballant. Com va passar tot?
Ernesto: Vam decidir ocupar la impremta per evitar que l'amo es dugués la maquinària, enmig del procés de fallida. Van respondre amb una ordre de desallotjament contra els vuit treballadors que havíem ocupat la fàbrica, i vam descobrir fins i tot que a l'expedient que hi havia al jutjat no figuraven les principals maquinàries del taller, era com si no existissin, hi havia una complicitat de l'estructura de la justícia.
Els veïns van venir a ajudar-nos, aquesta va ser la raó per la qual vam poder resistir i suportar diversos mesos d'assetjament policial, perquè deien que ocupàvem una propietat privada. La nit que van venir a desallotjar-nos estàvem acabant d'imprimir un llibre que havia de presentar-se aquells dies. Per cada obrer hi havia un cotxe de policia amb agents. Vam fer una miniasamblea per veure què fèiem i vam decidim continuar. Un veí ens va ajudar a treure els llibres que imprimíem per un forat que hi havia a la paret, i així els vam anar distribuint i sobrevivint.
Andrés: El fet particular en aquest cas és que el dia que el jutge va enviar la policia per desallotjar la impremta, ells estaven treballant. Es va produir una contradicció, perquè la policia anava a desallotjar una fàbrica que es trobava funcionant, anava a desallotjar una gent que estava treballant.
Finalment la justícia va expropiar la impremta i va decidir deixar-la en mans dels treballadors, que la vau convertir en cooperativa i en allò que vosaltres anomeneu una ‘fàbrica de portes obertes’. Què voleu dir amb això?
Ernesto: Després de molta pressió nostra va arribar la solució legal i llavors vam decidir que la fàbrica tingués un ús social. El primer que vam fer va ser fundar un centre cultural, amb activitats de tot tipus, tallers, espectacles, en els quals participen els veïns i voluntaris. També tenim un centre de documentació sobre empreses recuperades que acumula informació sobre aquest moviment. Aquest any es va crear un col·legi secundari per a adults, perquè els veïns del barri que no van poder acabar la secundària ho puguin fer. En aquesta primera edició van participar 33 persones, de manera gratuïta.
I com funciona la cooperativa? En què es diferencia d'una fàbrica no recuperada?
Ernesto: Les decisions les prenem per assemblea, tots tenim dret a veu i vot, i tots opinem i proposem coses. Òbviament vam haver d'aprendre qüestions tècniques, com el càlcul de costos, però també qüestions d'organització i treball… Algunes les vam aprendre però unes altres les vam haver d'inventar perquè eren noves, com per exemple la manera de mantenir la disciplina.
Això no ho vam poder aprendre de cap lloc perquè teníem una organització diferent, sense un cap de personal; així que entre tots decidim quins horaris fem, en quines condicions… tenint en compte les necessitats dels treballadors.
Quan tenim un problema ens ajudem. Una vegada un company es va trencar la cama i va estar mesos sense poder caminar. L'accident va ser fora del treball però ens podia haver passat a qualsevol, i els companys suportem el seu treball mantenint les seves mateixes condicions a la fàbrica.
Ara, dels 8 treballadors inicials hem arribat a 13. Abans els clients eren pocs i empreses molt grans, mentre que ara, per afinitat a la nostra lluita, solen ser petites editorials i clients a títol individual, amb publicacions de caràcter polític i social.
La Llei local d'Expropiació a Buenos Aires va afavorir la recuperació de Chilavert. A la resta del país hi ha una normativa així que regularitzi la situació de les fàbriques autogestionades?
Ernesto: La llei regeix a la ciutat i la província de Buenos Aires. Això significa que moltes altres empreses de la resta del país no tenen cap acord legal i encara estan en lluita perquè tenen ordres de desallotjament. Es tracta d'un tema legislatiu i per això tenim una pressió constant als parlamentaris i fem mobilitzacions.
Andrés: A Argentina hi ha una llei que diu que l'Estat pot expropiar un bé privat en el cas que pugui ser utilitzat en benefici de la societat; és a través d'aquesta llei que una fàbrica en fallida pot ser un bé social si la recuperen els treballadors. Els treballadors han de presentar el projecte però tampoc significa que automàticament et donin l'empresa, ho decideix la justícia.
Les 180 fàbriques que els treballadors van recuperar durant la crisi, encara funcionen?
Ernesto: Durant la crisi van tancar 18.000 empreses i 180 les van recuperar els treballadors, el que significa l'1%, una petita porció, i en diferents experiències. Cinc anys després, totes es mantenen i moltes han crescut. Les fàbriques es reparteixen entre les grans ciutats del país: Buenos Aires, Rosario i Córdoba. Fan tot tipus d'activitats: metal·lúrgica, tèxtil, alimentària, automotriu i serveis.
Amb l'ocupació i la recuperació de les fàbriques, els treballadors deien que el treball era un bé social. Fins aleshores ningú ho considerava d'aquesta manera?
Ernesto: Va haver una ruptura amb una altra manera de pensar que es basava en valors més materialistes, d'egoisme, individualista, consumista… tot el món s'endeutava, gastava els diners, podies tenir una feina més o menys segura però cada vegada hi havia més desocupats, fins que la situació va explotar. Ara hi ha feina, però els salaris són baixos i es tracta de dignificar el treball, de tenir un reconeixement sindical.
Andrés: La crisi del 2002 va generar una ruptura entre la legitimitat i allò legal. El model capitalista deia que legal i legítim eren el mateix, però amb la crisi es va veure que no i es van començar a qüestionar les actuacions del Govern triat democràticament, de la policia i dels mitjans de comunicació. Aquesta ruptura va fer que una violació a la propietat privada, com era l'ocupació d'una fàbrica, tingués el suport de la majoria del poble perquè era legítim, perquè no podia ser que tanquessin fàbriques amb la quantitat de desocupats que hi havia. La consciència del treball com un bé social es va generalitzar a partir d'aquesta crisi, encara que no s'ha estès per complet en el país.
'No pasar', primer treball propi de Chilavert
Cinc anys després de posar en marxa Chilvert publiqueu No pasar, un llibre que inaugura un segell propi per a la cooperativa. Què voleu explicar amb aquesta publicació?
Andrés: Expliquem cinc casos que tracten d'explicar com es va donar la recuperació a gairebé totes les fàbriques. Molts van haver d'ocupar-les, resistir dins bastant temps abans de poder treballar… A les fotos es nota la unitat que hi havia en aquest moment a les fàbriques i al carrer, barallant en la lluita… Les imatges van acompanyades d'entrevistes que es van fer l'any passat a les persones que apareixen a les fotografies. Abans de publicar-lo, el material es va discutir amb els companys de la impremta, perquè fos una obra col·lectiva.
I ja hi ha més idees per a propers treballs propis de Chilavert?
Andrés: La publicació No pasar és un pas més en la nostra tasca com a fàbrica recuperada. També volem publicar un llibre sobre la història de Chilavert, i un altre sobre la història d'un barri que es va assentar en una zona d'escombraries i, a través de l'organització, està assolint millores per a un habitatge digne. I un altre sobre la criminalització de la lluita popular… Són temes sempre des d'una línia social i que, durant l'armat del llibre, poden crear una discussió política interna a la impremta.
En aquest context, en quina situació es troba en aquests moments Argentina a nivell social?
Ernesto: La situació de desesperació està més calmada respecte al que passava abans. Ara hi ha feina però sous més baixos, i el que està passant és que està augmentant la diferència entre rics i pobres, la bretxa social és més alta. També comença a haver més pressió per a l'augment de salaris, una organització major, a nivell de sindicats, per reclamar aquestes millores. El que va passar el 2001, l'experiència de la democràcia, les discussions assembleàries, van quedar en la memòria col·lectiva i ara cada vegada que hi ha una lluita no se suporta que hi hagi un dirigent que decideixi pels altres. Tant per convocar com per aixecar una vaga, primer han de consultar; és un valor adquirit.
Més informació:
Escolta l'entrevista a Ernesto González i Andrés Lofiego a Ràdio Contrabanda
Centre de Documentació sobre Empreses Recuperades
Guia Llatinoamericana d'Empreses Recuperades
Més informació a Canal Solidari-OneWorld 2007
A finals de l'any 2001, moltes fàbriques a l'Argentina van ser declarades en fallida i van tancar a causa de la gran crisi econòmica que començava a afectar el país. En total van tancar unes 18.000 empreses tot i que d'elles, 180 van resistir gràcies a l'organització dels treballadors.
La impremta Chilavert és un exemple. Vuit dels seus treballadors van decidir ocupar-la quan l'amo la va declarar en fallida i des de llavors ha demostrat que es pot treballar de manera autogestionada i amb un model assembleari, tenint en compte les necessitats dels treballadors.
Per explicar la seva experiència i presentar la primera publicació del seu segell editorial, Ernesto González, treballador de Chilavert, ha visitat Barcelona. En el seu viatge li acompanya Andrés Lofiego, fotògraf que durant els anys de crisis va seguir el procés de recuperació de diverses fàbriques de Buenos Aires i les imatges de les quals il·lustren ara el primer treball propi de Chilavert, el llibre No pasar. Una mirada desde el trabajo autogestionado. Canal Solidari ha parlat amb ells.
El 2002, l'empresa Gaglianone es va declarar en fallida i part dels treballadors van decidir ocupar-la i seguir treballant. Com va passar tot?
Ernesto: Vam decidir ocupar la impremta per evitar que l'amo es dugués la maquinària, enmig del procés de fallida. Van respondre amb una ordre de desallotjament contra els vuit treballadors que havíem ocupat la fàbrica, i vam descobrir fins i tot que a l'expedient que hi havia al jutjat no figuraven les principals maquinàries del taller, era com si no existissin, hi havia una complicitat de l'estructura de la justícia.
Els veïns van venir a ajudar-nos, aquesta va ser la raó per la qual vam poder resistir i suportar diversos mesos d'assetjament policial, perquè deien que ocupàvem una propietat privada. La nit que van venir a desallotjar-nos estàvem acabant d'imprimir un llibre que havia de presentar-se aquells dies. Per cada obrer hi havia un cotxe de policia amb agents. Vam fer una miniasamblea per veure què fèiem i vam decidim continuar. Un veí ens va ajudar a treure els llibres que imprimíem per un forat que hi havia a la paret, i així els vam anar distribuint i sobrevivint.Andrés: El fet particular en aquest cas és que el dia que el jutge va enviar la policia per desallotjar la impremta, ells estaven treballant. Es va produir una contradicció, perquè la policia anava a desallotjar una fàbrica que es trobava funcionant, anava a desallotjar una gent que estava treballant.
Finalment la justícia va expropiar la impremta i va decidir deixar-la en mans dels treballadors, que la vau convertir en cooperativa i en allò que vosaltres anomeneu una ‘fàbrica de portes obertes’. Què voleu dir amb això?
Ernesto: Després de molta pressió nostra va arribar la solució legal i llavors vam decidir que la fàbrica tingués un ús social. El primer que vam fer va ser fundar un centre cultural, amb activitats de tot tipus, tallers, espectacles, en els quals participen els veïns i voluntaris. També tenim un centre de documentació sobre empreses recuperades que acumula informació sobre aquest moviment. Aquest any es va crear un col·legi secundari per a adults, perquè els veïns del barri que no van poder acabar la secundària ho puguin fer. En aquesta primera edició van participar 33 persones, de manera gratuïta.
I com funciona la cooperativa? En què es diferencia d'una fàbrica no recuperada?
Ernesto: Les decisions les prenem per assemblea, tots tenim dret a veu i vot, i tots opinem i proposem coses. Òbviament vam haver d'aprendre qüestions tècniques, com el càlcul de costos, però també qüestions d'organització i treball… Algunes les vam aprendre però unes altres les vam haver d'inventar perquè eren noves, com per exemple la manera de mantenir la disciplina.
| "Algunes coses les vam aprendre però unes altres les vam haver d'inventar perquè eren noves, com per exemple la manera de mantenir la disciplina" |
Quan tenim un problema ens ajudem. Una vegada un company es va trencar la cama i va estar mesos sense poder caminar. L'accident va ser fora del treball però ens podia haver passat a qualsevol, i els companys suportem el seu treball mantenint les seves mateixes condicions a la fàbrica.
Ara, dels 8 treballadors inicials hem arribat a 13. Abans els clients eren pocs i empreses molt grans, mentre que ara, per afinitat a la nostra lluita, solen ser petites editorials i clients a títol individual, amb publicacions de caràcter polític i social.
La Llei local d'Expropiació a Buenos Aires va afavorir la recuperació de Chilavert. A la resta del país hi ha una normativa així que regularitzi la situació de les fàbriques autogestionades?
Ernesto: La llei regeix a la ciutat i la província de Buenos Aires. Això significa que moltes altres empreses de la resta del país no tenen cap acord legal i encara estan en lluita perquè tenen ordres de desallotjament. Es tracta d'un tema legislatiu i per això tenim una pressió constant als parlamentaris i fem mobilitzacions.
Andrés: A Argentina hi ha una llei que diu que l'Estat pot expropiar un bé privat en el cas que pugui ser utilitzat en benefici de la societat; és a través d'aquesta llei que una fàbrica en fallida pot ser un bé social si la recuperen els treballadors. Els treballadors han de presentar el projecte però tampoc significa que automàticament et donin l'empresa, ho decideix la justícia.
Les 180 fàbriques que els treballadors van recuperar durant la crisi, encara funcionen?
Ernesto: Durant la crisi van tancar 18.000 empreses i 180 les van recuperar els treballadors, el que significa l'1%, una petita porció, i en diferents experiències. Cinc anys després, totes es mantenen i moltes han crescut. Les fàbriques es reparteixen entre les grans ciutats del país: Buenos Aires, Rosario i Córdoba. Fan tot tipus d'activitats: metal·lúrgica, tèxtil, alimentària, automotriu i serveis.
Amb l'ocupació i la recuperació de les fàbriques, els treballadors deien que el treball era un bé social. Fins aleshores ningú ho considerava d'aquesta manera?
| "La crisi va generar una ruptura entre la legitimitat i allò legal, i va fer que una violació a la propietat privada, com era l'ocupació d'una fàbrica, tingués el suport de la majoria del poble" |
Andrés: La crisi del 2002 va generar una ruptura entre la legitimitat i allò legal. El model capitalista deia que legal i legítim eren el mateix, però amb la crisi es va veure que no i es van començar a qüestionar les actuacions del Govern triat democràticament, de la policia i dels mitjans de comunicació. Aquesta ruptura va fer que una violació a la propietat privada, com era l'ocupació d'una fàbrica, tingués el suport de la majoria del poble perquè era legítim, perquè no podia ser que tanquessin fàbriques amb la quantitat de desocupats que hi havia. La consciència del treball com un bé social es va generalitzar a partir d'aquesta crisi, encara que no s'ha estès per complet en el país.
'No pasar', primer treball propi de Chilavert
Cinc anys després de posar en marxa Chilvert publiqueu No pasar, un llibre que inaugura un segell propi per a la cooperativa. Què voleu explicar amb aquesta publicació?
Andrés: Expliquem cinc casos que tracten d'explicar com es va donar la recuperació a gairebé totes les fàbriques. Molts van haver d'ocupar-les, resistir dins bastant temps abans de poder treballar… A les fotos es nota la unitat que hi havia en aquest moment a les fàbriques i al carrer, barallant en la lluita… Les imatges van acompanyades d'entrevistes que es van fer l'any passat a les persones que apareixen a les fotografies. Abans de publicar-lo, el material es va discutir amb els companys de la impremta, perquè fos una obra col·lectiva.
I ja hi ha més idees per a propers treballs propis de Chilavert?
Andrés: La publicació No pasar és un pas més en la nostra tasca com a fàbrica recuperada. També volem publicar un llibre sobre la història de Chilavert, i un altre sobre la història d'un barri que es va assentar en una zona d'escombraries i, a través de l'organització, està assolint millores per a un habitatge digne. I un altre sobre la criminalització de la lluita popular… Són temes sempre des d'una línia social i que, durant l'armat del llibre, poden crear una discussió política interna a la impremta.
En aquest context, en quina situació es troba en aquests moments Argentina a nivell social?
Ernesto: La situació de desesperació està més calmada respecte al que passava abans. Ara hi ha feina però sous més baixos, i el que està passant és que està augmentant la diferència entre rics i pobres, la bretxa social és més alta. També comença a haver més pressió per a l'augment de salaris, una organització major, a nivell de sindicats, per reclamar aquestes millores. El que va passar el 2001, l'experiència de la democràcia, les discussions assembleàries, van quedar en la memòria col·lectiva i ara cada vegada que hi ha una lluita no se suporta que hi hagi un dirigent que decideixi pels altres. Tant per convocar com per aixecar una vaga, primer han de consultar; és un valor adquirit.
Més informació:
Escolta l'entrevista a Ernesto González i Andrés Lofiego a Ràdio Contrabanda
Centre de Documentació sobre Empreses Recuperades
Guia Llatinoamericana d'Empreses Recuperades
Més informació a Canal Solidari-OneWorld 2007
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada